Un pas de més

A l'escala del meu edifici l'eco no va quadrar mai. Ho vaig descobrir la setmana que es va fondre el llum del portal: pujava comptant graons a les fosques i, en aturar-me al replà, sonava un pas més. Un de sol. Educat, gairebé discret, com algú que s'atura mig segon tard per no delatar-se.

Vaig fer les proves que faria qualsevol: pujar a poc a poc, aturar-me en sec, descalçar-me. El pas extra sempre arribava, sempre un. Amb els anys vaig deixar de fer proves. Hi ha coses amb què es conviu: una gotera, una frontissa, un pas.

Divuit anys en aquell pis. Vaig pujar amb la compra, amb cotxets, amb caixes de mudances d'altri, amb males notícies que pesaven més que les caixes. L'eco sempre un de més, puntual, fidel a la seva manera.

El dia que em vaig mudar vaig baixar l'última caixa, la de les tasses, i vaig pujar un cop més a mirar el pis buit. Vaig comptar els passos per costum.

Van sonar exactes.

Vaig tancar a poc a poc, per si de cas, i des del portal em va semblar sentir a dalt, molt suau, un pas sol, quedant-s'hi.