Va donar un ronyó a un desconegut i en van sortir 30 trasplantaments

El 15 d'agost del 2011, Rick Ruzzamenti va entrar al Riverside Community Hospital, a Califòrnia, i va deixar que li traguessin el ronyó esquerre per donar-lo a una persona que no coneixia i que no coneixeria mai. Tenia quaranta-quatre anys.

La idea no va ser seva. Uns mesos abans, la recepcionista de l'estudi de ioga on anava li havia explicat, com s'explica qualsevol cosa en un mostrador, que ella havia donat un ronyó a una amiga malalta amb qui s'havia creuat per casualitat en uns grans magatzems. Ruzzamenti va preguntar com es feia allò. Després va preguntar si es podia fer sense conèixer el malalt. I després ho va fer.

Un ronyó així, que no va dirigit a ningú en concret, planteja un problema d'aritmètica abans que de cirurgia. La resposta fàcil seria donar-lo al primer de la llista d'espera, i aleshores la història s'acabaria aquí, amb una persona sana i una altra curada. No es va acabar aquí. Aquell ronyó va engegar una cadena que va trigar quatre mesos a tancar-se, va passar per disset hospitals d'onze estats diferents i va acabar al desembre, en un quiròfan dels afores de Chicago, amb trenta ronyons trasplantats i seixanta persones operades.

La majoria de la gent que necessita un ronyó té algú disposat a donar-n'hi un. Un germà, una dona, un fill, un amic de tota la vida. El problema és que voler no n'hi ha prou: cal ser compatible. El grup sanguini ha d'encaixar i, sobretot, el receptor no pot portar a la sang anticossos contra el teixit del donant, perquè aleshores el ronyó es rebutja en qüestió d'hores. Una part molt gran dels donants vius voluntaris cau justament aquí, a les anàlisis, quan ja s'havien fet a la idea. Les dues persones es queden en la mateixa posició en què estaven, amb la diferència que ara saben exactament de què s'han quedat a un pas.

D'aquesta frustració surt la idea de l'intercanvi. La va proposar el cirurgià Felix Rapaport, de la Universitat de Stony Brook, en un article del 1986: si la parella A no encaixa i la parella B tampoc, pot passar que el donant d'A sigui compatible amb el malalt de B i el donant de B ho sigui amb el malalt d'A. Es creuen i tots dos se salven. Els primers intercanvis els van fer cirurgians coreans el 1991; als Estats Units van trigar gairebé una dècada més a atrevir-s'hi.

Amb tres parelles es pot fer un triangle, i amb quatre un quadrat. I aquí s'encalla, i el motiu és de calendari. Un intercanvi tancat s'ha de fer tot alhora. Imagina un cercle de quatre parelles en què les operacions es van repartint al llarg de dues setmanes: tan bon punt el malalt de la primera parella rep el seu ronyó, el seu donant ja no té res a guanyar i sí un quiròfan on entrar. Si se'n penedeix —i té dret a penedir-se'n fins a l'últim minut— els que venen darrere es queden sense res i amb l'ofensa afegida d'haver complert. Perquè això no passi, el cercle s'opera sencer el mateix matí: vuit persones i vuit quiròfans funcionant alhora, amb els seus equips i les seves anestèsies. Un hospital gran pot organitzar això amb tres o quatre parelles. Amb dotze no ho pot fer ningú.

El desencallament va arribar el 2007. Michael Rees, cirurgià de trasplantaments de l'hospital universitari de Toledo, a Ohio, es va adonar que el problema desapareix si la cadena comença amb un regal en lloc d'un bescanvi. Si el primer ronyó el posa algú que no demana res a canvi —un donant altruista, algú com Ruzzamenti—, aleshores en tot moment la cadena ha donat un ronyó més dels que ha rebut. Sempre va per davant. I quan vas per davant no necessites simultaneïtat: pots operar el dilluns el malalt de la primera parella i deixar el seu donant en espera, sabent que aquell donant deu un ronyó a la cadena i el lliurarà quan aparegui el receptor adequat, tres setmanes o tres mesos després.

Aquesta persona que espera amb el deute viu té nom propi en l'argot: donant pont. És la figura sobre la qual se sosté tot, i també l'únic punt per on la cadena es pot trencar. Si un donant pont fa marxa enrere, la cadena s'atura. Però el malalt de la seva família ja té el seu ronyó, i els que venien darrere segueixen exactament on estaven, esperant com esperaven abans. La cadena s'atura i no s'emporta ningú per davant. Rees va publicar la primera d'aquestes cadenes al New England Journal of Medicine el 2009: deu trasplantaments a partir d'un sol home que va entrar a donar un ronyó sense conèixer ningú.

Faltava la lampisteria. Una cadena llarga no la pot portar un hospital: fa falta un cens nacional de parelles incompatibles, un programa que busqui entre totes elles els encaixos possibles, i hospitals que acceptin operar segons un protocol que no és el seu. Això és el National Kidney Registry, que Garet Hil va muntar a finals del 2007 pel motiu de sempre. A la seva filla, de deu anys, li havien trobat una malaltia renal al febrer d'aquell any; ell compartia grup sanguini i es va oferir, i dos dies abans de l'operació els metges la van cancel·lar perquè la nena havia desenvolupat anticossos contra ell. Hil, que venia del món de l'empresa, va posar el problema en un ordinador i va començar a creuar llistes.

Sona a mercat i no ho és: als Estats Units vendre un òrgan és delicte des de la llei de trasplantaments del 1984, i en una cadena no canvia de mans un sol dòlar. S'assemblava tant a un bescanvi que el 2007 el Congrés va haver d'aclarir per escrit que els intercanvis de parelles no infringeixen aquella llei. El que es mou és el lloc a la cua. Tu dones un ronyó avui i algú de la teva família puja de cop al principi d'una llista on portava quatre anys.

El registre va anomenar aquella cadena la 124. El ronyó de Ruzzamenti va sortir de Califòrnia aquella mateixa nit del 15 d'agost, en un vol de matinada de Los Angeles a Newark, en una caixa amb gel que va viatjar acompanyada. El malalt que el va rebre tenia un familiar disposat a donar que no li servia a ell, i aquell familiar va lliurar el seu uns dies més tard a un desconegut d'un altre estat. El familiar d'aquell va fer el mateix. I així trenta vegades, saltant d'hospital en hospital durant quatre mesos, amb uns quants donants pont aguantant setmanes amb el seu deute viu i sense més garantia que un correu electrònic i una data aproximada.

L'última operació es va fer el 20 de desembre del 2011 al Loyola University Medical Center, als afores de Chicago. El ronyó va ser per a Don Terry Jr., de Joliet, Illinois, que portava gairebé un any de diàlisi: tres sessions per setmana, a prop de quatre hores cadascuna, unes sis-centes hores l'any connectat a una màquina que fa a mà la feina de dos òrgans de la mida d'un puny.

I la cadena va acabar allà perquè algú va decidir que acabés: el registre tria el moment de tancar i col·loca a propòsit l'últim ronyó en un malalt que no porta cap donant al darrere. La 124 es va tancar a Loyola perquè Loyola hi havia aportat abans un donant altruista, i allà el cercle quedava quadrat. Hi van entrar trenta ronyons i en van sortir trenta malalts operats.

Ruzzamenti va tornar a Riverside amb un ronyó menys i va continuar anant a la seva classe de ioga. Dels vint-i-nou que van venir darrere d'ell no en va saber els noms fins que els va publicar un diari, quatre anys després, i la cadena que va engegar aquell 15 d'agost va ser la més llarga que s'havia completat fins aleshores.