Margen
2 de novembre, dilluns. 18:40.
Primera nit a la resclosa de Zubielqui, el mur de dos metres i mig que creua el riu des del 1954. Cargolo la càmera de recompte a la boca de baix de l'escala de peixos —l'escala de basses successives per on la truita hauria de pujar el salt—, just a sobre de l'obertura d'entrada, que és per on el peix fica el morro si la troba. Disparador per infrarojos, targeta nova, quinze nits de campanya.
Em dic Maialen Zabaleta i l'encàrrec cap en una frase: dir si l'escala que es va construir aquí l'any passat per cent vuitanta mil euros serveix perquè pugi el peix o no serveix. Són divuit basses seguides i està impecable. És el model que la Confederació Hidrogràfica, l'organisme que gestiona el riu, vol repetir en nou rescloses més de la conca. Per això m'han enviat a mi i no un becari.
19:10. Uxue Arregui, guarda fluvial del tram, vint-i-nou anys, puja amb mi a deixar el cotxe.
—Quantes n'esperes?
—En una escala que funcioni, cent cinquanta en quinze nits.
—Jo fa tres tardors que miro el gorg de baix i et dic les que pugen: cap. —Para el motor sense apagar els llums—. I ho vaig escriure. Comunicat del setembre de l'any passat, amb fotos. Em van contestar que l'escala era nova i estava homologada i que el que jo veia eren peixos esperant una crescuda.
—I què vols que hi posi, jo?
—Que l'escala no serveix. Fa tres anys que soc la noia que no entén d'hidràulica.
4 de novembre. Recompte: 0.
Baixo al gorg a les set del matí amb les ulleres polaritzades, que són les que tallen la brillantor de l'aigua i deixen veure el fons. Cinquanta o seixanta truites adultes, de tres i quatre anys, quietes de morro contra el corrent a uns setanta metres per sota de la resclosa. Són exactament on la Uxue diu que són totes les tardors. El que és estrany és que ni ho intentin: una truita que vol pujar un mur es llança contra el mur, i aquestes no es mouen d'allà.
5 de novembre. Recompte: 0.
Teodoro Irisarri, quaranta-set anys, porta la minicentral de Zubielqui, que és l'edifici de maó de l'altra riba i turbina l'aigua de la resclosa per fer electricitat. M'ensenya la concessió emmarcada a la paret de la sala de màquines: mil quatre-cents litres per segon. L'escala es queda amb cent vuitanta, que és el cabal de crida, el raig que ha de sortir per la boca de baix perquè el peix la trobi.
—Cent vuitanta n'estan sortint —diu—. Mesuri'ls vostè si vol.
Els mesuro. En surten cent vuitanta-dos.
7 de novembre. Recompte: 0.
Començo a desconfiar de la càmera. La provo a mà al migdia, ficant una perxa per l'obertura: dispara. Aquella nit entra una anguila a les 23:40 i l'agafa sencera, els quaranta centímetres. No és la càmera.
9 de novembre. Recompte: 0.
Plou des de la tarda del 8 i el riu puja nou centímetres. Un repunt de cabal és el senyal que dispara la remuntada: tots els manuals diuen que després d'una crescuda petita pugen en massa. No puja res. Escric al quadern la primera frase de l'informe que no vull escriure: «L'escala no és funcional.»
13 de novembre. Recompte: 0.
Correu de l'àrea a les 9:02 demanant una conclusió preliminar per al dia 20, perquè les nou rescloses van a concurs al desembre. Contesto que encara tinc tres nits. El que no escric és l'altra cosa: que si signo que no funciona, no se'n construeix cap de les nou, i que fa deu dies que veig seixanta truites fent voltes en un gorg a setanta metres d'una escala perfecta.
15 de novembre. Recompte: 0. Tretzena nit.
16 de novembre. Recompte: 41.
M'ho diu el visor a les set i deu del matí, a la furgoneta, abans que hagi esmorzat. Quaranta-una truites entrant per l'obertura de baix. Totes a la mateixa finestra: la primera a les 02:14:36 i l'última a les 02:23:09. Nou minuts. Abans de les 02:14, res. Després de les 02:23, res. Ni una en les altres vint-i-tres hores i cinquanta-un minuts del dia.
Quaranta-una truites van entrar en filera per una porta que feia tretze nits que era oberta i per la qual no n'havia passat cap.
17 de novembre. Recompte: 0.
Passo el dia sencer amb els fotogrames. Temperatura de l'aigua aquella nit: 8,4 graus, la mateixa que la del 14. Cabal: idèntic. Lluna: no n'hi havia. Pluja: no. Pressió: estable. No hi ha res a les meves dades que separi la nit del 15 de la nit del 16 excepte aquells nou minuts.
A les cinc de la tarda baixo al gorg amb la Uxue i li pregunto l'única cosa que se m'acut preguntar.
—Què passa aquí a les dues de la matinada?
—Res. A les dues de la matinada aquí no hi ha ningú.
—I a la central?
La Uxue es queda mirant l'edifici de maó de l'altra riba.
—A la central hi ha algú sempre. I abans que hi pugis, digue'm una cosa: si resulta que l'escala funciona, el meu comunicat del setembre queda d'adorn.
18 de novembre, 08:30.
Teodoro Irisarri m'obre amb el cafè a la mà i no s'estranya de veure'm. Li demano el registre del grup: el full on la màquina apunta quan arrenca i quan para. Me l'imprimeix sense discutir. I allà hi és, tots els dies de l'any, sense faltar-ne un: parada a les 02:03, arrencada a les 02:26. Vint-i-tres minuts.
—És la neteja de la reixa —diu. La reixa és la graella que té davant de la presa perquè no li entrin branques a la turbina, i s'embossa de fulla a la tardor—. Si no la netejo de matinada, a les sis m'he quedat sense producció i la fulla ja no es desenganxa. I mentre la netejo, el grup està parat i pel canal de descàrrega no en surt ni un litre.
Ho entenc allà dret, amb el full a la mà, i és tan ximple que em fa vergonya no haver-ho vist el dia 4. La truita puja buscant corrent, i quan la central turbina, els mil quatre-cents litres per segon surten setanta metres més avall, just al gorg. Al costat d'això, els cent vuitanta de la meva escala no existeixen. I quadren fins i tot els onze minuts que van de la seva parada al meu primer peix: el canal de descàrrega triga una bona estona a deixar d'empènyer, i després una truita encara ha de recórrer setanta metres de riu esbrinant d'on ve ara l'aigua.
—Vostè sabia això.
—Jo sé que pugen quan paro. Ho he vist quaranta vegades des de la passarel·la amb la llanterna, i la primera va ser de pura casualitat, un novembre que se'm va escapar l'hora.
—I per què no ho ha dit a ningú?
—Perquè el dia que això estigui escrit en un paper seu, a mi em fiquen una parada obligatòria a la concessió. I una parada obligatòria són hores de turbina que no decideixo jo. —Deixa el cafè—. A mi el peix no m'ha fet res, senyora. El que em ficaran a la concessió és una parada obligatòria, i això són hores.
19 de novembre. Recompte: 29.
La Uxue no es creu els quaranta-un, i té raó de no creure-se'ls: una nit no és res. És ella qui demana la prova, i la demana difícil, a una hora que no sigui la de sempre, perquè no valgui la casualitat. El Teodoro para el grup a les 23:00 en punt. A les 23:09 entra la primera, dos minuts abans que l'altra nit perquè feia mitja hora que plovia i el riu baixava amb més força. En vuit minuts passen vint-i-nou truites per l'obertura.
La Uxue ho veu amb mi des de la passarel·la, amb la llanterna apagada, i espera que arrenqui una altra vegada la turbina per parlar.
—Vint-i-nou en vuit minuts. Això són gairebé quatre per minut.
—Tres coma sis.
—Llavors el meu comunicat estava malament.
—El teu comunicat deia que setanta peixos es queden a baix totes les tardors. Això fa tres anys que és veritat i ho continua sent vint-i-tres minuts menys al dia.
20 de novembre. Informe.
Escric que l'escala de Zubielqui és funcional i que el seu rendiment depèn del tot del cabal de la descàrrega de la central; que les nou rescloses del concurs necessiten, a més de l'obra, una finestra diària de parada; i que aquella finestra, en aquest riu, dura vint-i-tres minuts i la decideix un home amb un full de registre. A l'annex hi poso el comunicat de la Uxue Arregui del setembre de l'any passat, amb les seves fotos i la seva data.
L'hi llegeixo al Teodoro a la sala de màquines abans d'enviar-lo, perquè em sembla que l'hi he de llegir. Escolta dret, amb els braços creuats.
—Posi-hi l'hora exacta: les dues i tres. I posi que la paro jo. Però escrigui també, a la mateixa línia, que fa dotze anys que la paro i que vostè és la primera que ha vingut a preguntar-me per què.