Margen
El 2026, quan un veí de Longyearbyen mor, el seu cos travessa amb avioneta 3.000 quilòmetres fins a Tromsø, a la Noruega peninsular. És l'únic cementiri autoritzat. Enterrar-lo a l'arxipèlag de Svalbard, on viu, ho prohibeix la llei.
El 2015, l'església luterana va comprovar per desena vegada les tombes del petit cementiri del 1917: els taüts continuaven pujant uns centímetres cada any, empesos pel gel. La conclusió oficial va repetir el que ja sabien. Aquí el terra no s'empassa els morts: els expulsa.
El 1998, un equip de la Universitat de Toronto va tenir permís per cavar sis fosses del cementiri original. Buscaven ADN del virus de la grip espanyola del 1918, atrapat —creien— als cossos de set miners que van morir aquella setmana. Van trobar teixit pulmonar intacte vuitanta anys després. El gel ho conserva tot.
El 1950, tot el poble (aleshores 700 persones) va signar l'ordre. La raó cap en una frase tècnica: el permafrost, aquella capa de terra que mai es descongela, arrossega cap amunt el que li fica a sota. Any rere any. Un taüt triga dos segles a aflorar, però aflora.
Longyearbyen es va fundar el 1906. Un empresari nord-americà, John Munroe Longyear, hi va muntar una mina de carbó on només hi havia 2.000 óssos polars i sol continu de maig a agost. Un segle després, els seus 1.200 veïns encara enterren els morts a una altra costa. I esperen, sense voler-ho, a saber què guardaven els set miners del 18.