Les caixes que no van arribar mai al contenidor

Abans: algú signa a Valdecierzo amb la signatura autèntica del doctor Sagasti, mort el 2024. El Col·legi va donar els talonaris per destruïts. Queden onze dies.

La Balbina Ochandiano, ramadera jubilada de vuitanta-quatre anys, va deixar la capsa de digoxina de cara amunt al taulell a les nou i deu, perquè es veiés el lot.

—Aquesta m'ha durat fins dimecres —va dir—. L'altra m'arribava a divendres. I jo no me les prenc a grapats.

—Li van canviar l'envàs al juny. —L'Àgueda Mendioroz, farmacèutica titular de l'única apotecaria del poble, va girar la capsa i en va copiar el número en un paper—. Ara en porta vint-i-vuit; abans en portava trenta. Dos dies menys cada mes.

—Doncs avisi qui s'hagi d'avisar.

—Està avisat des del juliol. Vingui dijous i li tindré el pastiller fet.

La Balbina es va repenjar al bastó nou, que no li agrada perquè repica a les lloses, i va sortir sense comprar res més. Viu sola al barri alt des que va enviudar, en una casa amb dos trams d'escala, i en Simón Goñi, el forner, li puja el pa els dijous.

L'Àgueda va passar el pestell del taulell i va treure la carpeta blava del segon calaix de la rebotiga. Trenta-una receptes signades per un metge que va morir el març del 2024. Tres dies abans havia enviat a la gerència de l'àrea el llistat que li demanaven, certificat i amb justificant, i dins del mateix sobre havia demanat ella una cosa concreta: el detall del comunicat de destrucció dels talonaris del doctor.

Mentre esperava resposta va copiar les trenta-una en un full quadriculat, per ordre de data. Després les va tornar a copiar per nom, perquè escrivint a mà es veuen coses que a la pantalla passen de llarg. En acabar el segon full va comptar els noms diferents.

Onze.

En Celedonio Baraibar, antic esquilador, cinc receptes. La Balbina Ochandiano, quatre. L'Anselma Redín, mestra jubilada, quatre. Onze noms per a trenta-una receptes, i totes renovacions del mateix —l'anticoagulant, la digoxina, la insulina de l'Anselma— cada tres o quatre setmanes. Ni un sol medicament nou en dos anys.

Al costat de cada nom hi va apuntar l'any de naixement. Els tenia a mà al fitxer de dispensació, perquè la farmàcia prepara els pastillers setmanals de mitja dotzena de cases del poble. El més jove dels onze era del 1951. El més gran, del 1938.

Cap no tenia menys de setanta-cinc anys.

Hi va afegir una tercera columna amb el bolígraf vermell de marcar preus: qui viu amb qui. L'Anselma, sola des que es van endur el seu germà a la residència de Tafalla. En Celedonio, sol. La Balbina, sola. Va baixar la llista sencera amb el dit i no va haver d'escriure cap altra cosa ni una vegada.

Onze noms. Onze cases d'una sola persona.

L'Anselma Redín passa per la farmàcia el primer dilluns de cada mes i sempre pregunta el mateix: si li apujaran el preu de la insulina. L'Àgueda li puja el pastiller des de l'hivern i té apuntades aquelles cases al llibre de repartiment, amb una lletra petita al marge que diu a quina hora convé trucar abans de pujar. Les onze són en aquell llibre. Cap de les altres trenta i escaig.

A Valdecierzo hi ha quaranta-i-escaig crònics amb recepta electrònica i més de la meitat viu acompanyada: matrimonis que s'han fet vells junts, un fill que es va quedar amb la finca, una nora que baixa a buscar les medicines dels dos. A la carpeta blava no n'hi havia cap. Qui signava aquelles receptes no les repartia a l'atzar pel poble: triava casa per casa, i triava sempre la mateixa mena de casa.

L'Àgueda va subratllar la columna dues vegades i es va quedar amb el bolígraf enlaire fins que va entrar un noi a comprar tiretes.

En Marcial Beloki, tècnic de facturació de la gerència de l'àrea de salut, va trucar a les dotze i quaranta al fix de la rebotiga, amb l'expedient obert al davant.

—Tinc aquí dos papers i li avanço que no diuen el mateix —va començar—. El primer és l'acta de retirada de material del consultori, 12 d'abril del 2024. Relació del que se'n treu, signatura del secretari, rebut. Dos talonaris de receptes oficials, amb els seus serials.

—Aquest l'he vist jo —va dir l'Àgueda—. Està penjat a la consulta, a la paret del fons.

—Doncs aquest és el que va tancar l'expedient. Quan vostè em va preguntar l'altre dia, jo vaig mirar aquí dins, vaig veure l'acta amb el rebut i li vaig dir el que posa l'expedient: retirats i destruïts.

—I el segell del centre? A l'acta que hi ha penjada a la consulta, la ratlla del segell va quedar en blanc.

—Aquí no la puc ajudar. Al meu expedient no hi ha cap segell, ni entrant ni sortint. I n'hi havia, perquè jo he vist papers segellats d'aquell consultori.

—I el segon paper?

En Marcial va trigar un moment. Se'l va sentir passar fulls.

—El segon és l'albarà del gestor de residus sanitaris, l'empresa que fa la ruta amb la furgoneta. Recollida del 18 d'abril del 2024, parada de Valdecierzo. A la ratlla d'observacions, escrit a bolígraf pel conductor: sense material.

—Sense material.

—Sense material. La furgoneta va parar al consultori, algú li va signar el full de ruta i se'n va anar sense endur-se res. I el certificat de destrucció que tinc a l'expedient és el d'aquella ruta, però va per lots i per pes: no llista serials. En dos anys ningú no va creuar un paper amb l'altre, perquè l'acta portava rebut, i un rebut signat tanca un expedient.

—I ara vostè què fa, amb això?

—Ara obro una incidència amb el tema de l'albarà, avui mateix, i queda per escrit a l'expedient. Li ho dic perquè no l'agafi de nou. El que vostè té en aquella carpeta ja no és una signatura estranya d'un mort: són dos talonaris oficials que consten cremats i no ho estan.

L'Àgueda ja tenia la carpeta blava oberta damunt la caixa registradora.

—Marcial, llegeixi'm els serials de l'acta.

Els hi va llegir a poc a poc, dues vegades, vuit dígits cadascun. L'Àgueda els va anar seguint amb el dit per la cantonada de dalt de la primera recepta, la d'en Celedonio, i per la del número vint, i per la del vint-i-u, que ja venia del segon talonari.

Abans de penjar va tornar a comptar els fulls, per si el número havia canviat des del matí. Trenta-un: vint del primer serial i onze del segon. En algun lloc del poble quedaven nou fulls en blanc.

Els dos talonaris que el Col·legi dóna per cremats des de fa dos anys estan impresos trenta-una vegades a la carpeta blava, damunt del seu taulell. La furgoneta va sortir de Valdecierzo el 18 d'abril amb el full de ruta signat i sense ni una caixa a dins.