Margen
La primera vegada va ser sal. «Una mica, si en tens», va dir, amb el puny tancat com un niu. Després un ou. Després una ceba, dues fulles de llorer, un rajolí de vi blanc que es va endur en un got de Nocilla.
Sempre dijous, sempre a la mateixa hora, sempre una sola cosa. Jo vivia sol des del març i aquella porta era, algunes setmanes, la meva única conversa sense pantalla pel mig.
Ahir va trucar i no va demanar res. Portava el davantal posat. «Ja està», va dir.
A la seva taula, parada per a dos, fumejava un guisat fet de tots els meus dijous: la meva sal, el meu ou, el meu llorer, el meu got de vi. «No sabia com convidar-te», va dir, «així que et vaig anar convidant per parts».
Vam menjar a poc a poc. Era bo. Tenia gust, sobretot, de les deu setmanes que havia trigat a atrevir-se.
En sortir em va donar un paper doblegat: la recepta. A la llista d'ingredients, l'últim era jo.