El Vasa es va enfonsar a 1.300 metres del moll

El Vasa va navegar mil tres-cents metres i se'n va anar al fons. Era el 10 d'agost de 1628, al port d'Estocolm, i aquell vaixell de guerra —seixanta-quatre canons de bronze repartits en dues cobertes— era l'encàrrec més car de Gustau II Adolf, rei de Suècia. Una ratxa de vent el va escorar, l'aigua va entrar per les portes dels canons, obertes per a la salva de comiat, i es va enfonsar amb una trentena de persones a dins a la vista de tota la ciutat.

El greu és que ja ho sabien. Setmanes abans, amarrat al moll, l'almirall Klas Fleming va ordenar la prova d'estabilitat de l'època: trenta homes corrent de banda a banda per fer balancejar el casc. Al tercer viatge el vaixell s'escorava tant que Fleming va manar parar. No va cancel·lar res. El rei era en campanya esperant el seu vaixell, i ningú no va voler ser qui li escrivís que la segona coberta de canons, afegida sobre la marxa per ordre seva, l'havia convertit en un armari alt i estret.

El fang del Bàltic va resultar ser un conservant: aigua freda, poca sal i cap mol·lusc que es mengés la fusta. El 1961, després de 333 anys a baix, el van pujar sencer amb el 98 % del seu roure original. Avui el Vasa és el museu més visitat de Suècia: més d'un milió de persones l'any paguen per veure el vaixell que no va aguantar mil tres-cents metres.