MargenHi ha una estació entre les dues ciutats on visc que cap tren no considera digna d'aturar-s'hi. La creuo quatre vegades per setmana a vuitanta per hora, i cada cop arribo a llegir-ne el nom un instant abans que la velocitat l'esborri.
Al principi no hi vaig parar atenció. Després vaig començar a esperar el moment. L'andana sempre buida, el rellotge aturat en una hora que no és cap, el banc de fusta sota un sostre de llauna que plou per dins quan plou per fora.
Una tarda d'hivern hi vaig veure algú. Un home amb abric llarg, dret a la vora, mirant passar el meu tren com es mira el mar: sense esperar-ne res. Les nostres mirades es van creuar menys d'un segon. No hi va haver temps per a més.
Des d'aleshores el busco. No sempre hi és. Però quan hi és, alguna cosa dins meu s'atura encara que el tren no ho faci, i per un instant som dues persones quietes en un món que corre, sostenint-nos amb la mirada sobre una andana on cap dels dos no arribarà mai.
He pensat a baixar a la ciutat següent i tornar caminant per les vies. Preguntar-li què espera. Però sé que si ho fes, l'estació deixaria de ser l'únic lloc del món on encara em passa alguna cosa, brevíssima.