MargenHi ha una estació en algun lloc on esperen, pacients, tots els trens que no vaig agafar.
El d'aquella beca al nord. El que sortia a les sis i quart de la boca d'un home que no em vaig atrevir a besar. El tren petit i absurd d'una vida en un poble amb riu.
No els guardo rancúnia. De vegades els escric: què tal l'andana, pregunto, què tal la via morta, i ells responen amb aquell xiulet llarg que només senten els que es van quedar.
Perquè aquesta andana també és un tren, només que més lent: la casa, la feina, les teves mans, el pa de cada dia al seu vagó de sempre.
Un tren que no anuncia parades i tanmateix m'està portant.