La Idoia puja a la teulada i la xemeneia és trencada

Abans: un allau va tancar nou persones al refugi d'Iratxeta. Sabino Amantegui, guarda fins al 2022, va admetre que havia tret seixanta litres de gasoil.

Set dies de gasoil quedaven a Iratxeta el sisè dia, i cinc dels nou es van llevar amb mal de cap.

La Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, ho va posar damunt la taula a un quart de vuit, amb el generador encara en marxa i el menjador a dotze graus. Ho va dir com es diuen aquestes coses quan ja s'han pensat molt: sense apujar la veu i amb una llista.

—Jo, des de dijous. L'Aitor, ahir a mitja tarda. La Mercedes fa dos dies que té mal de cap i nàusees, i ho ha atribuït al maluc. El Casimiro es va adormir abans-d'ahir assegut a les onze del matí, que és una hora raríssima per adormir-se. I en Sabino, a qui ningú pregunta res perquè donem per fet que és la hipotèrmia.

—Estem a sis sota zero i menjant de llauna —va dir en Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, fuster de ribera, germà de la Lena—. A mi també em fa mal el cap.

—Ja. Però a tu et passa quan baixes al llenyer a buscar estelles, i m'ho vas dir tu divendres.

La Idoia Bergara, guarda del refugi i infermera d'urgències fins al 2019, va deixar la tassa a la taula llarga i no va contestar de seguida. A urgències havia vist tres vegades allò que la Lena descrivia sense anomenar-ho: una família sencera amb mal de cap, un avi adormit a deshora, tothom millor al carrer i pitjor a casa.

—Digues-ho sencer, Lena.

—Monòxid de carboni. Un gas que surt de qualsevol cosa que crema malament i que no fa gens d'olor. Si fos grip, no et marxaria en baixar a la llenya. Si fos el fred, ens tocaria als nou i no a cinc.

La Mercedes Arriaga, jutgessa de pau jubilada, que porta la comptabilitat del combustible a la contraportada del llibre de firmes des del tercer dia, va tancar el llibre amb el dit a dins.

—I per què a cinc i no a nou?

—Per on dorm cadascú —va dir la Lena—. Jo, a la llitera de dalt del dormitori petit. En Sabino, a la de baix des del dia tercer. L'Aitor, a l'altra llitera d'aquella mateixa paret. La Mercedes i el Casimiro, als bancs de ponent. Tots cinc, a la meitat de la casa que dóna a la sala del generador.

La Idoia va baixar a la sala del generador amb el llum de bateria i en Ramiro al darrere. Va apagar el motor a dos quarts de vuit, una hora abans de l'hora, i l'edifici es va quedar amb el soroll que fa la neu quan no n'hi ha cap altre.

El generador d'Iratxeta és un monocilíndric de gasoil cargolat a una bancada de formigó, amb un tub d'escapament que puja arrapat a la paret, travessa el sostre i surt per damunt de la llosa de la teulada, a sobrevent, amb un barret perquè no hi entri la neu. El van instal·lar el 2009 i el club el revisa cada dues tardors.

La Idoia va passar la mà pel tub des del colze del motor fins allà on s'entafora al sostre. Era calent, com ha de ser.

—Carbonissa al colze, la de sempre —va dir—. Però ni sutge a terra, ni taca negra a la paret, ni junta rebentada a la vista.

—Aquí baix no hi ha res —va dir en Ramiro—. I si hi hagués una fuita en aquest tram, la sala seria una cambra de gas i tu i jo ja seríem a terra.

—Doncs és a dalt.

Van tornar al menjador amb la resposta a mitges, que és la pitjor manera de tornar. La Fani Quiroga, geòloga, vint-i-vuit anys, que va pujar a Iratxeta a canviar els sensors del vessant, va baixar amb la caixa d'aparells oberta damunt la taula.

—Tinc un registrador de dades amb tres canals —va dir—. Temperatura, humitat i un sensor electroquímic de monòxid que va a la mateixa placa, perquè els sensors de vessant es calibren en caseta i allà sí que fa falta. No sé si el canal de monòxid té bateria, i no ho sabré fins que l'engegui.

—Engega'l.

—Trigarà. Aquesta placa necessita vint minuts d'estabilització i després una hora llarga perquè la corba digui alguna cosa. Si et dono un número abans, t'estaré donant soroll.

La Idoia va mirar el rellotge, va apuntar l'hora a la llibreta de tapes vermelles i va pujar al dormitori alt, que és l'habitació des d'on se surt a la teulada per una trapa de fusta de setanta per setanta.

En Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja el correu del club a Iratxeta des del 1994, la va seguir escales amunt i es va aturar sota la trapa.

—L'allau va escombrar la façana nord i el ponent alt —va dir—. El vessant de llevant va quedar carregat però sencer. Si trepitges, trepitja a la línia de les lloses gruixudes, que són les que recolzen a la biga.

—Aguanta una persona?

—N'aguanta una. Dues, no.

La Idoia es va lligar a la biga del dormitori amb una corda de vuit mil·límetres que en Ramiro li va passar per la cintura, es va calçar les botes de muntanya i va obrir la trapa a les nou menys vint. Va entrar el fred de cop i va entrar també una cosa que no s'esperava: una olor. No una olor forta. Una olor tèbia, de motor, de garatge amb la persiana abaixada.

—Fa olor d'escapament —va dir, amb mig cos a fora.

—El monòxid no fa olor —va contestar la Lena des de baix.

—El monòxid no. Però un escapament porta més coses a dins, i aquestes sí que fan olor.

La teulada d'Iratxeta és de llosa de pissarra sobre biga de fusta, amb un pendent curt i dos vessants. La neu la cobria sencera menys una llengua de metre i mig al costat de la xemeneia del generador, on la crosta era grisa i enfonsada, desglaçada i tornada a gelar diverses vegades. La Idoia es va agenollar a la vora d'aquella llengua abans d'acostar-s'hi, perquè en aquella taca grisa era on es veia que feia dies que alguna cosa sortia calenta per on no havia de sortir.

Va anar apartant la neu amb l'avantbraç fins a arribar al barret. El barret era al seu lloc, dret, sense bonys, i no en sortia res.

Va ficar la mà per sota, entre la llosa i el tub, i la va treure negra.

El tub d'escapament estava trencat justament al punt on travessa la llosa, per la part de baix, amagat sota el sobreposat de la teula. No era una escletxa fina: era un tall net de mitja circumferència, amb les vores girades cap enfora i el metall aixafat per dalt. Qui mirés la teulada des del camí veuria un barret perfecte. Qui hi pugés a tocar-lo amb la mà, com acabava de fer ella, trobaria que el fum del generador feia sis dies que sortia per sota de les lloses, s'embotia a la cambra que hi ha entre la llosa i el sostre, i baixava d'allà a la meitat de ponent de la casa pels mateixos forats per on passen els cables.

La Idoia es va quedar cinc minuts a dalt amb la mà negra recolzada a la llosa. Després va baixar, va tancar la trapa i es va asseure al banc del davant d'en Sabino Amantegui, seixanta-sis anys, guarda d'aquell refugi del 1991 al 2022, que feia tres dies que parlava just i que aquell matí estava incorporat, amb la manta tèrmica plegada sobre els genolls.

No li va preguntar res. Li va ensenyar el palmell de la mà.

En Sabino se'l va mirar el temps que triga un home a deixar de guardar-se una cosa.

—Per sota de la teula —va dir—. Al sobreposat, del cantó de llevant.

—Com ho saps?

—Perquè aquest tub travessa la llosa sense maniguet. Es va muntar així el 2009 i es va muntar malament. Dilata en calent, encongeix en fred, i la llosa no perdona: treballa contra el metall cada vegada que arrenca i cada vegada que para. Jo el vaig veure obert un dit la tardor del 2021, el vaig tapar amb massilla refractària i vaig avisar el club. Amb neu a sobre i el motor quatre hores al dia, allò s'acaba de trencar.

La Mercedes havia obert el llibre i escrivia sense alçar la vista.

—Vas pujar dimarts a les set menys vint —va dir la Idoia—. Abans de l'alba, amb el butlletí de neu donat. A què vas pujar?

—A avisar. —En Sabino es va passar la mà per la barba de sis dies—. Diumenge van caure quaranta centímetres i dilluns va glaçar. Feia dos hiverns que esperava aquesta combinació i sabia què li faria al tub. Vaig pujar a dir-ho al guarda, que ets tu, i a tapar-lo una altra vegada si em deixaves.

—No em vas dir res.

—Vaig firmar a les set menys vint, us vaig sentir tots vuit a la cuina i em vaig ficar a la sala del generador per la porta del replà. Abans de trucar a la teva porta vaig voler mirar l'arrencada, i el colze del tub era negre de carbonissa fresca. Amb allò ja no calia pujar a la teulada per saber-ho: estava obert.

—Les tres garrafes —va dir la Mercedes—. Anem a la part que ahir no va voler explicar.

En Sabino va mirar la Idoia i no la jutgessa.

—Tu tenies dos-cents quaranta litres i un compte fet per cremar-los en dotze dies a quatre hores diàries. Jo tenia una xapa, unes tisores i dues brides a la motxilla, i una teulada a la qual no em deixaries pujar sense discutir-ho mig matí, perquè fa tres anys que no sóc el guarda d'aquesta casa. Així que vaig treure tres dies del dipòsit abans de les vuit i hi vaig abocar els seixanta litres d'aigua perquè la vareta seguís marcant nou. Pensava tornar-te'ls aquella mateixa tarda, amb el tub folrat, i explicar-t'ho tot junt.

—Ens vas treure tres dies de calor —va dir en Ramiro.

—Us vaig treure tres dies de fum. —En Sabino es va repenjar al colze—. I després em vaig quedar al llenyer esperant que amainés, perquè amb ventisca no es camina per una llosa mullada. A les deu i disset va baixar l'allau i em va enxampar allà dins, amb dos metres de neu entre aquella teulada i jo.

La Lena Bouzas es va aixecar del banc a poc a poc, com qui fa estona que fa un compte i no li agrada el resultat.

—Sabino. Deu hores i vint minuts els quatre primers dies i tres i dotze ahir. Tretze hores i trenta-dos minuts de motor amb aquell tub obert, i nosaltres dormint a sota. Digues-me quant en portem respirat.