Margen«Té un missatge nou. Rebut avui, a les quatre i dotze.»
Era la meva veu. Trencada, urgent, plorada.
«Escolta'm. Soc tu. No agafis el cotxe divendres. És igual què passi, és igual què et diguin: divendres, el cotxe no. Si us plau. Aquesta vegada fes-me cas.»
Avui és dimarts.
El dimecres el vaig passar raonant: una broma, un muntatge, algú imitant-me. El dijous vaig trucar al taller per revisar els frens, per si de cas; perfectes. I avui, divendres, he complert: el cotxe segueix al garatge. He anat caminant a tot arreu, gairebé orgullosa, gairebé rient-me de mi.
A les quatre i deu ha sonat el telèfon. La meva germana. El nen ha caigut a l'escola, no és greu, però puc acostar-lo jo a l'hospital, que ella és a una hora?
Són les quatre i onze. Tinc les claus del cotxe a la mà.
Ara entenc des de quan em trucava. I per què plorava: perquè ella també va escoltar aquest missatge. I també va dir que sí.