28.800 joguines de banyera van mesurar el Pacífic

10 de gener de 1992: l'Ever Laurel, un vaixell de càrrega que viatjava de Hong Kong a Tacoma, va perdre diversos contenidors durant una tempesta del Pacífic Nord. Dotze caixes metàl·liques van anar a l'aigua aquella nit; només una va importar després. Aquella va alliberar 28.800 joguines de bany, i les seves posicions acabarien servint per mesurar corrents superficials.

La càrrega pertanyia a Friendly Floatees, una col·lecció fabricada per a la marca infantil The First Years. Anava repartida a parts iguals: 7.200 ànecs grocs, 7.200 castors vermells, 7.200 granotes verdes i 7.200 tortugues blaves. L'accident va passar prop de la línia internacional de canvi de data.

Les joguines no duien transmissors ni instruments. Tampoc no havien estat dissenyades per a cap expedició científica. La tempesta les va convertir en milers de marcadors independents que es podien reconèixer per la forma, els colors i la marca del fabricant. Calien persones capaces de trobar-les a terra i comunicar on i quan havien aparegut.

Les primeres van arribar a Sitka, un poble costaner d'Alaska, a finals de novembre de 1992. Havien recorregut uns 3.200 quilòmetres des de la zona de l'abocament. Durant l'any següent es van recuperar uns quants centenars de figures al sud-est d'Alaska. Els diaris locals van difondre peticions perquè els veïns notifiquessin les troballes, i cada avís va afegir un punt comprovable al recorregut.

Curtis Ebbesmeyer ja sabia treballar amb una xarxa semblant. El 1990 havia rastrejat la càrrega perduda pel Hansa Carrier: unes 61.000 sabatilles Nike van caure al Pacífic i van començar a aparèixer en platges amb números de sèrie que permetien relacionar-les amb l'accident. Ebbesmeyer va demanar notícies a la gent que recorria la costa, va reunir dates i llocs i va comparar la distribució de les sabatilles amb el moviment previst de l'aigua.

Aquella experiència volia dir que, quan van caure els Friendly Floatees, la xarxa de rastrejadors ja existia. Hi havia pescadors, passejants i col·leccionistes atents a les restes recognoscibles que deixaven les marees. Ebbesmeyer coordinava part d'aquella informació mitjançant Beachcombers' Alert, el butlletí on publicava avisos, preguntes i resultats sobre càrregues perdudes al mar.

Ebbesmeyer treballava a Seattle estudiant el moviment de l'oceà. James Ingraham, un col·lega especialitzat en modelització, disposava de l'eina amb què podien comparar els avisos. Es deia OSCURS, sigles d'Ocean Surface Current Simulator, i calculava el desplaçament probable d'objectes flotants sobre els corrents superficials del Pacífic Nord.

Ingraham introduïa la posició inicial de l'abocament, l'època de l'any i les condicions disponibles. El programa generava trajectòries possibles. Les arribades documentades permetien comprovar en una sola operació si aquelles prediccions concordaven amb el recorregut real. Una figura identificada per la marca, acompanyada de platja i data, servia com a observació; una joguina semblant sense identificació suficient quedava fora.

Els avisos també van ajudar a ajustar quant hi intervenia el vent. Un ànec de plàstic sobresurt més de l'aigua que una boia i ofereix a l'aire una superfície diferent. Si el model tractava tots dos objectes de la mateixa manera, la predicció es desviava. En comparar les rutes calculades amb els punts d'arribada, Ingraham va poder modificar l'efecte atribuït al vent sobre objectes lleugers.

Les boies científiques transmeten dades més precises, però són cares i se'n despleguen quantitats limitades. Aquí hi havia desenes de milers de marcadors del mateix carregament, alliberats en una data i una zona conegudes. No informaven durant el viatge, de manera que només revelaven els extrems del recorregut: el lloc de l'accident i la platja on acabaven.

El model va anticipar arribades posteriors a la costa de Washington, la destinació original del vaixell. També va indicar que una part de la càrrega romandria dins del gir del Pacífic Nord. Una joguina podia trigar al voltant de tres anys a completar el circuit. Els avisos rebuts en anys diferents ajudaven a distingir una arribada primerenca d'una altra produïda després d'una volta addicional.

El calendari era decisiu. Dues figures trobades a la mateixa regió podien haver seguit recorreguts diferents si una apareixia el 1993 i l'altra el 1996. Algunes abandonaven el circuit principal, d'altres hi tornaven i d'altres quedaven encallades un temps abans que una marea les tornés a moure. El mapa no mostrava cap itinerari individual continu, però sí patrons repetits entre moltes recuperacions.

Part de les joguines va avançar cap al nord i va quedar atrapada al gel àrtic. El gel podia retenir-les i transportar-les fins a una sortida cap a l'Atlàntic Nord. Aquell mecanisme allargava el viatge durant anys i permetia plantejar una connexió entre dues conques, tot i que identificar una figura concreta després de tant de temps exigia conservar senyals suficients de la seva procedència.

Cap al 2007 es van comunicar possibles troballes a la costa sud-oest del Regne Unit. Les figures descrites estaven emblanquides pel sol i algunes conservaven, segons els avisos, la marca de The First Years. L'empresa va arribar a oferir un bo d'estalvi de 100 dòlars per cada ànec britànic que es pogués vincular a l'abocament. Cap no va superar finalment una verificació concloent.

Amb els anys es va explicar que els ànecs havien recorregut tots els mars, tot i que tres quartes parts de la càrrega eren altres figures i diverses arribades famoses van quedar sense confirmar. Les dades sòlides procedien d'exemplars identificables amb un lloc d'aparició coherent amb les rutes previstes.

La història va continuar fora del model. Ebbesmeyer va convertir Beachcombers' Alert en un punt de trobada per documentar sabatilles, guants, peces de plàstic i altres càrregues. El 2011, el periodista Donovan Hohn va publicar Moby-Duck després de seguir el rastre de les joguines i viatjar en vaixells de càrrega i trencaglaços. L'accident va passar així dels butlletins costaners a una investigació sobre transport marítim i residus flotants.

Els Friendly Floatees no van mesurar temperatura, profunditat ni velocitat en cada tram. La seva utilitat va ser més limitada i concreta: comprovar rutes superficials mitjançant molts punts d'arribada. El resultat depenia que algú recollís una figura, en llegís la marca i enviés un avís fiable.

La xifra completa també corregeix el record popular. L'Ever Laurel no va deixar anar 28.800 aneguets: va deixar anar 7.200 ànecs, 7.200 castors, 7.200 granotes i 7.200 tortugues. Junts van proporcionar una sèrie accidental de marcadors amb què Ebbesmeyer i Ingraham van poder posar a prova el recorregut calculat del Pacífic Nord.