Margen
Em dic Tomás Bellido, treballo com a auxiliar de farmàcia i l'acta que va arruïnar la meva tarda d'estudi dona fe de tot el que segueix. El dissabte 22 d'agost de 2026, a les 12:10, vaig acceptar ser jurat substitut del concurs de truites de Peñaclara del Tormo, un poble de muntanya en festes. A les 15:47, després de catorze tasts, dues truites van empatar i la meva oposició de dilluns va quedar pendent d'una ceba.
Jo havia viatjat per tancar-me a casa de la meva tia i repassar dues-centes quaranta pàgines de dispensació farmacèutica que pensava despatxar en blocs de vint. Necessitava aprovar per optar a una plaça estable al centre de salut. El meu contracte s'acabava el dia 31 i el concurs no figurava al meu calendari.
Vaig baixar a comprar pa i vaig trobar Adela Bercial subjectant una carpeta contra el pit. Adela organitzava les festes després de tancar la ferreteria i feia dinou edicions que dirigia el tast. Li faltava un membre del jurat perquè el mestre jubilat previst s'havia llevat amb mal de queixal.
—Tu treballes amb mesures —em va dir—. Això també va de mesures.
Vaig voler explicar que una dosi d'ibuprofèn i una truita no compartien protocol, però ja havia escrit el meu nom a la línia de suplents. Va prometre que acabaríem en quaranta minuts. L'acta registra aquesta afirmació a les 12:11, encara que no la qualifica de fantasia.
La taula del saló municipal tenia catorze plats numerats i altres tantes campanes d'alumini. El tast era cec. Només Adela conservava els sobres on figuraven els autors. Els jutges havíem de puntuar la textura sobre deu, el sabor sobre deu i l'aspecte sobre cinc.
A la meva dreta s'hi va asseure Nerea Saz, que condueix l'autobús comarcal i defensava la ceba amb arguments propis d'una negociació fronterera. A la meva esquerra, Julián Cobo, tècnic d'ascensors convençut que afegir-n'hi converteix la truita en un guisat. Tots dos havien jurat imparcialitat sis minuts abans.
La primera mostra portava ceba. Nerea va tancar els ulls en tastar-la. Julián va anotar un sis i va dir que valorava l'ou. La segona no en portava. Julián va aixecar el polze; Nerea va preguntar si també puntuaríem les oblees de farmàcia.
Adela va picar la taula amb un cullerot.
—En dinou anys no he expulsat cap jutge, però tinc formularis.
Jo vaig calcular que, si cada mostra consumia dos minuts, encara podria tornar a estudiar abans de dinar. La tercera en va necessitar set perquè van discutir si un cantó més torrat era defecte o caràcter. La quarta va provocar una inspecció del gruix. A la cinquena, Julián va demanar pa per netejar el paladar i Nerea va respondre que el paladar es netejava votant bé.
A les 13:05 ja coneixia la guerra civilitzada del poble. Els cebistes ocupaven durant les festes les taules pròximes a la cuina. Els sensecebistes preferien la paret del trofeu, on penjaven dotze fotografies de guanyadors. Ningú no s'insultava de debò, però cada bàndol pronunciava «respecte» amb un significat incompatible.
El campió defensor era César Gálvez, lampista especialitzat en calderes, tot i que la seva identitat romania amagada en un dels sobres. Havia guanyat les dues edicions anteriors amb una recepta sense ceba i cocció molt lenta. Els seus seguidors esperaven el tercer títol consecutiu; els seus adversaris volien impedir que la copa continués un any més a l'aparador del seu taller.
Jo no sabia quin era el seu plat. Aquella ignorància em semblava l'única part sana del procediment. A cada ronda apuntava la nota amb el got d'aigua a l'altra mà. A la vuitena truita havia perdut la capacitat de recordar si la patata número sis estava ferma o si aquell record pertanyia a la quatre.
Adela custodiava les fitxes amb rigor de notaria. Escrivia l'hora de cada incidència, recollia les nostres signatures quan corregíem una xifra i prohibia comentaris abans de lliurar la puntuació. El seu mètode havia nascut després de la setena edició, quan dos cosins es van acusar de reconèixer una paella per la vora.
La truita número deu va arribar a les 13:42. Era sucosa, portava ceba i conservava una crosta fina. Nerea li va donar vint-i-quatre punts sobre vint-i-cinc. Julián li'n va concedir dinou amb expressió adolorida. Jo hi vaig posar vint-i-dos perquè començava a sospitar que cada número extra allargava la meva estada.
La número tretze no portava ceba. El centre mantenia la forma sense quedar sec. Julián li va donar vint-i-quatre; Nerea, dinou. Jo vaig marcar vint-i-dos. En sumar les fitxes, Adela va arrufar les celles i va repetir l'operació amb una calculadora de sobretaula.
Totes dues arribaven a seixanta-cinc punts.
—Empat tècnic —va declarar.
Vaig mirar el rellotge. Eren les 14:08. A la motxilla m'esperaven els procediments de conservació de medicaments termolàbils. Vaig preguntar pel criteri de desempat. Adela va obrir el reglament i va llegir que s'havia de repetir el tast entre els plats igualats, amb noves porcions i ordre invertit.
Les porcions van tornar sota els números 15 i 16. Jo vaig reconèixer la ceba abans de tastar, Nerea en va reconèixer la falta a l'altra i Julián va reconèixer que la discussió anterior no havia servit. Vam tornar a puntuar. El resultat va ser un altre empat: seixanta-set punts.
Adela va anotar «segon empat tècnic» a les 14:26. Va buscar una clàusula addicional, però el reglament acabava amb la signatura de l'alcalde i una taca d'oli de la dotzena edició. Nerea va proposar premiar la puntuació de sabor. També hi empataven. Julián va demanar valorar la regularitat del tall. Cadascuna tenia vuit porcions gairebé idèntiques.
Vam obrir els sobres per conèixer els finalistes. La número deu pertanyia a César, el campió famós per cuinar sense ceba. La tretze era de Maribel Ordóñez, fornera que presidia la penya cebista. Durant uns quants segons vam creure que Adela havia creuat les etiquetes.
César va entrar al saló amb una clau anglesa encara a la butxaca. Va admetre que havia preparat una truita amb ceba perquè estava cansat que els seus amics endevinessin el seu plat abans de tastar-lo. Maribel va arribar amb farina al davantal i va confessar que havia competit sense ceba per demostrar que podia guanyar fins i tot amb les regles de l'enemic.
Els dos bàndols van trigar uns segons a decidir qui havien d'aclamar. Els seguidors de César no volien celebrar una ceba. Els de Maribel tampoc no podien presumir del seu plat sense admetre que els n'havia agradat un de sensecebista. Adela va aprofitar la confusió per proposar un tercer desempat.
M'hi vaig negar. Vaig recordar que era substitut i vaig preguntar si la presidència del jurat tenia vot de qualitat. Adela va revisar la primera pàgina: el mestre amb mal de queixal hi figurava com a president; jo ocupava el seu lloc amb totes les seves funcions. Acabava d'obtenir el poder que menys necessitava a quaranta hores d'un examen.
Vaig demanar una porció de cada finalista. Eren fredes. Vaig tastar primer la de César i després la de Maribel. Totes dues continuaven bones, però cap sabor no justificava enfrontar-me a mig poble ni regalar una altra hora d'estudi.
Vaig declarar que l'empat es mantenia. Adela va respondre que només hi havia una copa. César, acostumat a tallar canonades, va anar a la furgoneta i va tornar amb una serra. Maribel va sostenir el trofeu sobre una post mentre ell el dividia pel centre. Cadascú va rebre mitja base, mig calze i una de les dues nanses.
L'acta final, tancada a les 15:47, va proclamar campions conjunts un sensecebista que havia fet servir ceba i una cebista que n'havia prescindit. Vaig signar sota d'Adela i vaig córrer a estudiar. Dilluns va aparèixer una pregunta sobre separació de mescles i, sota la resposta de manual, vaig escriure: «Per a la ceba, consulteu l'acta de Peñaclara».