Margen
A les 12:43 del 8 de desembre de 2031, Inés Valcárcel, tècnica municipal encarregada dels heliòstats, va bloquejar la venda d'onze minuts de sol. La puja brillava en vermell sobre la seva tauleta i Andrés Montalvo, amo del bar de la plaça, aixecava el mòbil entre vint veïns. La taca lluminosa ja fregava la primera taula de la seva terrassa.
—Dos-cents quaranta euros —va anunciar Andrés.
La quantitat va aparèixer a la pantalla de l'ajuntament. Inés va prémer SUSPENDRE abans que s'acabessin els deu segons reglamentaris. Un gemec col·lectiu va travessar la plaça de Valdebruna, poble encaixat sota el vessant nord de la muntanya. El sol desapareixia rere la carena entre novembre i febrer, encara que el cel es mantingués net.
Tres heliòstats, miralls orientables de gran mida, ocupaven des de feia dos hiverns la carena oposada. Cadascun seguia el recorregut solar mitjançant un motor i enviava el reflex cap al nucli urbà. Junts formaven una taca d'uns dos-cents metres quadrats, superfície semblant a dos pisos mitjans, que podia desplaçar-se per la plaça sense tocar les finestres.
Inés controlava l'orientació des d'una consola instal·lada a l'antic consultori. Defensava el sorteig setmanal perquè el projecte s'havia aprovat amb una condició: cada veí rebria la mateixa possibilitat de gaudir de la llum. Andrés volia assegurar-se totes les franges del migdia per omplir la terrassa durant el trimestre més fluix.
La primera setmana de novembre, el sistema havia adjudicat vint-i-vuit minuts a cada guanyador. Després van arribar els vint-i-dos. A final de mes havien baixat a disset perquè la muntanya retallava cada cop més el recorregut útil. Aquella setmana de desembre només entraven onze minuts per papereta.
La reducció havia canviat el comportament del poble. Amb vint-i-vuit minuts, una família col·locava dues cadires a la plaça i encara li sobrava temps per trucar a una altra. Amb onze, cada segon adquiria propietari. Els torns es consultaven en una pantalla pública que indicava el nom, la coordenada i la durada restant.
Al principi es van permetre permutes gratuïtes. Una veïna cedia el dimarts a canvi d'un dissabte; el taller canviava una franja de matí per una altra propera al tancament. Després va aparèixer una opció de puja dissenyada per als qui no poguessin fer servir el seu torn. Els diners quedaven registrats i l'ajuntament retenia una petita taxa de manteniment.
Andrés va ser el primer que va entendre el negoci complet. Va comprar tres torns solts per a la terrassa de La Brújula, bar situat davant de la font, i va comprovar que les taules il·luminades s'ocupaven abans. La setmana següent en va adquirir set. Al desembre ja controlava trenta-nou minuts al voltant del migdia, repartits entre dies diferents.
No obligava ningú a vendre. Oferia vint euros per una franja que molts jubilats no pensaven fer servir i pujava quan apareixia competència. També acceptava canvis: esmorzars durant un mes per vuit minuts; un dinar familiar per quinze. L'aplicació municipal mostrava el resultat, però no el dibuix acumulat.
Inés sí que veia el dibuix. A la seva consola, les franges comprades per Andrés componien una línia groga al voltant de la terrassa. Si continuava creixent, la plaça conservaria un sorteig nominal mentre la millor zona acabava controlada per un sol negoci.
Els onze minuts suspesos pertanyien a Eusebia Roda, veïna que atenia un petit galliner als afores. Havia tret el torn de les 12:43 i el va posar a la venda perquè a aquella hora esperava el veterinari. El preu inicial era de dotze euros. Dos compradors van apujar l'oferta fins a trenta-sis; Andrés va saltar directament a dos-cents quaranta.
—L'aplicació permet la puja —va dir ell, guardant-se el mòbil—. No pots aturar-la perquè no t'agradi el preu.
Inés va baixar a la plaça amb la tauleta premuda contra l'abric. La taca avançava seguint el programa d'aquell dia. Va travessar un banc i es va enfilar per la vora de la font abans d'arribar a les taules. A la pantalla pública quedaven quatre minuts del torn anterior.
—Puc aturar una operació per concentració anòmala —va respondre—. Article set.
—Concentració anòmala seria que comprés el mirall. Estic comprant temps.
Andrés havia col·locat nou taules dins del rectangle marcat amb cinta daurada. Les de fora estaven plegades. El seu objectiu era enllaçar prou torns per servir dinars sota el reflex, sense traslladar la terrassa cada pocs minuts. Fins i tot havia dissenyat un menú anomenat Sol d'Hivern, servit únicament mentre el comptador fos actiu.
—Has comprat minuts a quaranta-tres persones —va dir Inés.
—A quaranta-tres persones que volien vendre'ls.
La pantalla va arribar a zero. Els motors de la carena van emetre l'ordre següent i la taca es va moure dos metres cap a la farmàcia. Els clients van recollir els gots amb pràctica adquirida. Andrés va observar les taules apagades i va assenyalar la puja aturada.
—Eusebia vol els diners. Jo vull el torn. L'ajuntament vol la seva taxa. Qui hi perd?
Inés va obrir el mapa d'adjudicacions. Durant la instal·lació havia calculat trajectòries perquè el reflex no escalfés dues vegades el mateix vidre. Ara havia de calcular una altra mena de trajectòria: la que seguien els minuts després del sorteig.
—Hi perd qui guanya un dimarts a les nou i descobreix que el dissabte al migdia ja té amo fix.
—Doncs sortegeu diners, no sol.
La frase va provocar unes rialles breus. Andrés va aprofitar per mostrar al mòbil els contractes acceptats. Cap no superava el màxim setmanal per venedor. Cap compra individual no infringia el reglament. La concentració només existia quan Inés les sumava.
Eusebia va aparèixer des del carrer del safareig amb botes de goma. Va preguntar per què li havien congelat la venda. En saber la xifra, va obrir molt els ulls: dos-cents quaranta euros equivalien a diverses setmanes de pinso per a les seves gallines. Volia acceptar i no mostrava cap interès pel debat municipal.
Inés no podia defensar el repartiment carregant-ne el cost sobre ella. Va reactivar la puja, però hi va afegir una condició prevista per a incidències: el comprador havia de declarar l'ús de la franja abans de confirmar. Andrés va escriure TERRASSA i va tornar a oferir la mateixa quantitat.
Llavors l'altra persona que licitava va elevar la xifra a dos-cents cinquanta.
La plaça va buscar el rival. El perfil pertanyia a Cooperativa Umbría, agrupació creada aquell mateix matí. Catorze veïns havien reunit diners per comprar torns i mantenir-los oberts a l'ús comú. El seu representant va aixecar una targeta blava des del banc de la farmàcia.
Andrés va oferir tres-cents. La cooperativa va respondre amb tres-cents deu. El comptador va baixar de deu a quatre mentre la taca tornava cap a la font per començar un altre torn. Inés va veure al seu mapa dos colors créixer al voltant del mateix rectangle: el groc privat i el blau col·lectiu.
A tres segons del tancament, Andrés va escriure cinc-cents euros. Eusebia va deixar anar una riallada i va demanar que ningú no toqués res. La cooperativa no tenia més fons. Diverses mans van baixar alhora.
El comptador va arribar a zero, l'aplicació va passar a adjudicar i, en comptes de confirmar, va escopir un rebuig.
Andrés va mirar Inés. Ella va ampliar el missatge: LÍMIT DE CONCENTRACIÓ SUPERAT. L'article set no prohibia comprar moltes franges, però el programa original impedia que un mateix compte controlés més del quaranta per cent dels minuts útils d'una setmana, i la comprovació es feia en el moment d'adjudicar, no en el de licitar. Les ofertes de la tarda havien mort abans de guanyar; la de cinc-cents va ser la primera d'Andrés que va arribar viva al tancament i, quan anava a guanyar, el programa la va mesurar. Ningú no havia arribat al límit fins llavors.
—Ho repartiré entre els comptes dels meus cambrers —va dir Andrés.
—Treballen per al mateix ús declarat.
—Crearé una cooperativa.
—El nom ja te l'han guanyat per mà.
El torn d'Eusebia va quedar sense comprador perquè l'oferta anterior de la cooperativa també havia caducat. La norma obligava a retornar-lo al sorteig immediat. Inés va acostar la tauleta a la pantalla pública i va confirmar la devolució mentre la franja lluminosa tocava la pota de la primera taula.
Cent sis veïns van rebre l'alerta. Els mòbils es van anar encenent al voltant de la plaça. Andrés va alçar el seu, disposat a entrar al nou sorteig, però el sistema deixava fora una setmana els comptes l'última adjudicació dels quals hagués estat rebutjada per concentració.
Inés va orientar el mirall central sis graus cap a la zona lliure marcada al costat de la font. Els onze minuts van reaparèixer en verd, disponibles per a una papereta nova. Va mirar l'amo del bar i va dir en veu alta:
—Els onze minuts de les 12:43 tornen al bombo, Andrés.