L'inventari

Quan va morir el meu pare em vaig quedar la ferreteria. El gestor va dir que primer calia fer inventari, i la llibreta era on sempre: sota el taulell, amb la seva lletra atapeïda.

Cargols del sis, quatre caixes. Bombetes de rosca gruixuda, onze. Cinta americana, sis rotlles. Tot quadrava, passadís per passadís, fins a l'última pàgina, on la lletra es tornava més lenta:

«Tarda d'agost amb la porta oberta, una». «Silenci de després d'abaixar la persiana, tres». «Cafè al taulell amb l'Andreu, en queden pocs».

Vaig recórrer les prestatgeries sense saber què buscava. Al magatzem només hi havia caixes i aquella pols que flota en la llum de la claraboia, la que sembla quieta i no ho és.

He tornat a obrir la botiga. Venc cargols, bombetes, cinta americana. I cada nit, abans d'apagar, apunto a l'última pàgina el que ha entrat sense passar per caixa.