Margen
El 2002, dos psicòlegs de Yale, Leonid Rozenblit i Frank Keil, van demanar a la gent que puntués com entenia objectes quotidians: una cremallera, una cisterna, una bicicleta. Notes altes, seguretat total. Després van demanar el que és difícil: explicar-ho pas a pas, com a un nen. Les explicacions s'ensorraven, i les notes que la gent es posava a si mateixa queien en picat. En van dir «il·lusió de profunditat explicativa»: confonem estar familiaritzats amb una cosa amb entendre-la.
La familiaritat es disfressa de coneixement. Has vist mil cremalleres, per tant «saps» com funcionen. Fins que intentes explicar-ho i descobreixes que només tenies l'etiqueta, no el mecanisme.
D'aquí en surt una eina baratíssima: abans de donar per sabut un tema —en un examen, una decisió, una discussió—, explica'l en veu alta sense mirar res. Allà on t'encallis, allà hi ha exactament el que et falta. No és cap test de vergonya: és un mapa de buits.
Funciona fins i tot amb les opinions: en un altre estudi, demanar a la gent que expliqués amb detall com funcionaria la política que defensava amb vehemència la va tornar, de passada, una mica més moderada.