Quaranta trucades i una guia telefònica del 1998

Abans: Amelia Sanchís, mestra jubilada, va confessar a l'Olalla que el 1998 va ratllar el seu nom del full de signatures. L'Olalla tenia nou anys.

Queden cinc nits. El 803 no surt fins a les 23:40, així que a les set de la tarda del dia 26 l'oficina de Ribadeña tenia enceses les dues llums i l'estufa, i sobre la taula hi havia tres coses: la carpeta verda del 1998, una guia telefònica de la comarca del mateix any i una llibreta quadriculada per estrenar.

—Vuitanta-set signatures i cap telèfon —va dir la Casilda Trigo, cap d'estació de Ribadeña—. El 1998 ningú no apuntava el telèfon en un full de signatures. Es coneixien.

—I la guia va per cognoms —va dir l'Olalla Berruezo, revisora del 803—. Hi ha catorze Berruezo.

—Tretze. Un és un bar.

La tercera cadira l'ocupava la Puri Berruezo, cosidora jubilada i signatura número quatre del full, que havia vingut amb les ulleres de cosir i una tauleta de torró d'agost perquè no tenia cap altra cosa a casa.

—Jo us dic qui és qui —va dir la Puri—. Comenceu per la A i no discutiu.

El sistema va sortir sol a la tercera trucada. La Puri llegia el nom, deia el poble i l'ofici —«Adoración Ganuza, de Sotoclaro, la que cosia per a l'economat»—, la Casilda buscava el cognom a la guia i cantava el número, i l'Olalla marcava al telèfon de l'oficina, que és de tecles grosses i té el cable curt, de manera que s'havia de parlar dret.

Les quatre primeres van ser ràpides i cap no va servir.

—Aquest fa to de fax.

—Era el de la cooperativa. Ratlla'l.

—Aquest no existeix.

—Ratlla'l.

—Aquest l'agafa una clínica veterinària de Puente Alcor.

—No el ratllis, apunta «veterinari» —va dir la Casilda—. Potser el nét encara viu al poble.

A les vuit i vint va contestar el primer de debò. Es deia Aniceto Zubelzu, forner jubilat de Corrales, i va trigar quatre minuts a creure's que no li venien res.

—La del tren? —va dir—. Miri, senyora, a mi em truquen dotze vegades al mes per canviar-me la llum.

—No el truco per la llum. El truco per un full que va signar vostè a la sala de plens el 14 de novembre del 1998.

En Zubelzu no va dir res durant tres segons llargs.

—Hi és?

—Hi sóc. És que ha dit vostè la data sencera.

L'Olalla no li va explicar res més. Li va preguntar si el telèfon continuava sent seu i si podia tornar a trucar-li. En Zubelzu va dir que sí a les dues coses i després en va preguntar una tercera que ningú no li havia fet:

—Quants en quedem?

—Això és justament el que estic comptant —va dir l'Olalla.

La novena va ser un home que va dir que ell no havia signat res a la vida i va penjar. La Puri el va ratllar, es va quedar mirant la línia una estona i el va desratllar.

—Aquest va signar —va dir—. El que passa és que va signar per la seva dona, i la seva dona va morir el 2019. Deixa'l a «contesta» i ja ho veurem.

La dotze la va agafar un contestador automàtic amb la veu d'un nen que a hores d'ara deu tenir trenta anys. La quinze va ser el bar dels Berruezo, que no era cap Berruezo però sabia on vivien quatre. Cap no va preguntar per què els trucaven. Això ho preguntaven després, o no ho preguntaven.

A les nou, la Casilda va baixar a la cantina i va pujar amb tres cafès i amb la notícia que en Fermín Aizpún, maquinista del 803, s'havia ofert a trucar ell als quatre de Villaseca de la Vía perquè els coneixia de tota la vida. Va tornar al cap de vint minuts amb dos sís, un telèfon mort i un encàrrec: la filla d'un d'ells volia saber qui havia donat les dades del seu pare i a compte de què.

—Li he dit que el tren —va dir en Fermín des de la porta, sense arribar a entrar.

—I què ha contestat?

—Que quin motiu. Però ha apuntat l'hora de sortida.

A dos quarts d'onze portaven trenta-una trucades i la llibreta tenia tres columnes: contesta, no contesta, no existeix. Les creus les feia la Puri, perquè deia que l'Olalla les feia tortes. A un quart de dotze es va acabar el torró.

La trenta-tres va contestar en gallec i van trigar dos minuts a entendre's. Era en Modesto Ferreiro, guardabarreres del pas a nivell de Sotoclaro fins que el van automatitzar, i va dir tres vegades «jo aquell dia estava de servei» abans de reconèixer que havia baixat a signar durant el descans.

—Apunta també els que pregunten pel preu —va dir la Casilda—. El que pregunta quant val el bitllet és que està pensant a pujar-hi.

—N'han preguntat nou.

—Doncs nou.

—I apunta l'hora a la qual contesten —va dir la Puri—. Els que agafen el telèfon al matí són els que acaben venint.

La trenta-set va ser la d'Herminia Otazu, modista d'Ermua del Río, que va dir que ella a la seva edat no pujava a cap tren de nit, i que si volien que hi anés que l'avisessin amb temps i de dia. La trenta-nou va ser un locutori. La quaranta la va agafar una dona que va dir «està dormint» i va penjar abans que li preguntessin qui.

—Quaranta —va dir l'Olalla, i es va asseure per primera vegada en quatre hores.

La Casilda va tancar la guia amb el dit a dins, com es tanca un llibre que es tornarà a obrir, i es va posar a repassar els quaranta-set que faltaven contra la guia nova, la d'aquest any, cognom per cognom i poble per poble. Va trigar dinou minuts. L'Olalla la mirava des de la cadira, amb l'abric ja posat.

—Vine —va dir la Casilda.

La Puri s'hi va acostar també, amb les ulleres a la mà.

—Dels vuitanta-set números del 1998, vint-i-sis ja no existeixen —va dir la Casilda—. Ni amb el prefix nou, ni canviats, ni donats de baixa i tornats a donar. Vint-i-sis línies que no porten enlloc.

Va girar la llibreta perquè ho veiessin totes dues. A la columna de la dreta hi havia vint-i-sis noms escrits amb la lletra de la Puri i, al costat de cadascun, el poble. La Puri es va posar les ulleres i els va llegir de dalt a baix sense dir res. Quan va aixecar el cap, a baix a l'andana el 803 acabava d'encendre els llums de dins.

—Vuit els conec —va dir—. I vuit no són vint-i-sis. Els altres divuit, qui els busca?