L'Aitana paga 80 € pel cotxe del seu germà, que és a la presó

Abans: la Ruth treballa al dipòsit municipal d'Alacant. Ningú recull el cotxe de la plaça 214 i algú paga 80 € cada dia 3.

A les dotze i cinc, tornant de l'oficina del banc, la Ruth va veure una noia agafada a la malla de la tanca del dipòsit, amb el mòbil enlaire, fent una foto a la fila catorze.

—Aquí no hi ha res per veure —va dir la Ruth.

—Sí que n'hi ha —va dir la noia—. La segona furgoneta començant per la dreta. Blanca. Amb l'adhesiu del peix.

Es deia Aitana Pomares, tenia vint anys i era reposadora en un supermercat de Novelda. El dia 3 de cada mes feia torn de matí, agafava l'autobús de les deu i quart, ingressava vuitanta euros a l'oficina del davant i feia una foto al Berlingo des de la tanca abans de tornar. Trenta-vuit vegades, comptant la d'aquell matí.

—El de la plaça 214 —va dir la Ruth.

—El del meu germà.

La Ruth no havia de parlar d'un expedient amb ningú que no fos el titular. En va parlar.

—El 14 d'octubre canvia l'empresa de la grua. L'ajuntament ha manat buidar la nau. Hi ha seixanta-un cotxes a la llista i el teu és el quaranta-un. Els vuitanta euros deixen de servir aquell dia: els expedients es tanquen tots de cop.

L'Aitana es va asseure a la vorada amb una carpeta sobre els genolls i va estar una estona fent comptes en veu baixa. Trenta-vuit per vuitanta. Tres mil quaranta euros. Els dissabtes de més de tres anys.

—El meu advocat em va dir que mentre hi hagués moviment no el podien tocar —va dir—. M'ho va dir el 2023. No em va dir que hi hagués una data.

—La data és el 14 d'octubre.

—Quants dies són?

—Quaranta-un.

L'Óscar Pomares tenia vint-i-nou anys i complia tres anys i vuit mesos a la presó de Fontcalent. La nit del 9 de febrer de 2023, al quilòmetre sis de la CV-84, un Berlingo blanc va atropellar l'Encarna Sirera, seixanta-un anys, netejadora, que tornava a casa amb bicicleta després del torn de tarda en un hotel. La furgoneta no va parar. Tres dies després, l'Óscar es va presentar a la caserna amb un advocat i va dir que conduïa ell.

—Va confessar —va dir la Ruth.

—Va confessar.

—I doncs què esperes trobar aquí dins?

La furgoneta estava a nom de l'Óscar. L'havia comprada de segona mà el 2022 a l'empresa per a la qual repartia, perquè per entrar a repartir li demanaven vehicle propi; l'equip de fred l'hi va muntar l'empresa i va continuar sent de l'empresa. Després de la sentència, el vehicle va quedar embargat per la responsabilitat civil: dos-cents catorze mil euros per a la família de l'Encarna Sirera. Encara que l'Aitana pagués els quatre mil dos-cents i escaig, no la podia treure d'allà, ni vendre-la, ni desballestar-la. Amb ella només podia fer una cosa: evitar que la premsessin.

—No vull la furgoneta —va dir—. Vull que algú l'obri davant d'un jutge.

Va obrir la carpeta. A dins hi havia trenta-vuit fotos impreses en folis, una per visita, totes del mateix angle, ordenades per data amb una pinça. A les últimes, fetes amb un mòbil millor, es veia l'interior a través del vidre del copilot: el respatller, una armilla taronja doblegada i, cargolada darrere del seient, una caixa grisa de la mida d'un llibre amb una ranura estreta a la part de baix.

—Això ho va posar l'empresa quan li van muntar el fred —va dir l'Aitana—. És el registrador. Apunta la temperatura, apunta cada vegada que s'obre la porta de la caixa i apunta cada arrencada. I no apunta cap nom: apunta un número de clau.

—I això què prova?

—Hi ha dues claus —va dir l'Aitana—. El meu germà és la u.

La Ruth va mirar la foto una bona estona. Després va mirar la fila catorze, a trenta metres, on el Berlingo estava exactament en la mateixa postura que a les trenta-vuit fotos.

—I quina clau va marcar aquella nit?

—Això és el que hi ha a dins —va dir l'Aitana—. Per això pago.

L'Aitana va agafar l'autobús de les tretze i cinc amb la carpeta sota el braç. La Ruth va tornar a la finestreta, va obrir l'expedient 214/2023 i va escriure sota la lletra rodona de la Chelo: familiar localitzada, no donar de baixa sense avisar. Després va buscar la 214 a la llista d'en Bruno per comprovar una cosa que ja sabia. Era a la línia quaranta-un. Els mateixos dies que faltaven.