Algú paga 80 € al mes per un cotxe que no recull

Dijous a les nou i deu, en Bruno Egea va deixar damunt la taula de la Ruth Anglada una llista de seixanta-un cotxes i un retolador vermell.

—Ratlla el que surti —va dir—. El 14 d'octubre entra l'empresa nova i aquests seixanta-un no poden ser aquí. Cada cotxe que quedi ens costa dos-cents quaranta euros de trasllat.

La Ruth tenia vint-i-dos anys i feia tres setmanes que era al dipòsit municipal de vehicles de Rabassa, a Alacant: finestreta, cobraments, sortides i telèfon. Contracte fins al 31 d'octubre, una habitació de tres-cents quaranta euros al mes a Carolines i una renovació que depenia, l'hi havia dit en Bruno sense adorns, que aquella llista quedés neta. En Bruno era el cap de nau, cinquanta-un anys, onze allà, i volia el mateix que ella per un motiu diferent: el trasllat sortia del seu pressupost.

La nau tenia quatre-cents dotze vehicles en catorze files, amb la matrícula escrita al parabrisa amb llapis de cera. La majoria hi duraven tres dies: venia l'amo, pagava la grua i la custòdia, signava i se l'enduia renegant. Els del fons hi eren feia anys. Allà els cotxes s'enfonsen a poc a poc: se'ls baixen les rodes, se'ls tornen blancs els plàstics, se'ls fiquen coloms per les juntes de les portes.

La plaça 214 era un Citroën Berlingo blanc amb l'equip de fred encara muntat i un adhesiu de peix descolorit a la porta lateral. Matrícula 4471 KDR. Va entrar el 3 de juliol de 2023. Quan la Ruth va obrir l'expedient per ratllar-lo, la pantalla li va tornar uns comptes que no havia vist en cap altre cotxe de la llista.

Custòdia: 1.158 dies a 6,10 euros el dia. Set mil seixanta-tres amb vuitanta. Retirada: cent vint-i-un. Total meritat: 7.184,80 euros. Pagaments a compte: trenta-set. Saldo: 4.224,80 euros.

La Ruth va obrir el detall. Trenta-set pagaments, tots idèntics: vuitanta euros, sempre el dia 3, sempre en efectiu, sempre a l'oficina del davant, amb el número d'expedient escrit a mà al resguard i la casella de l'ordenant en blanc. El primer era del 3 d'agost de 2023.

—Aquest és el cotxe dels vuitanta euros —va dir la Chelo Marimón des de l'altra punta del taulell, sense aixecar la vista del talonari.

La Chelo tenia cinquanta-vuit anys i dinou a la casa. Feia el torn de matí des d'abans que existís el programa que la Ruth estava mirant.

—I per què no ve ningú a buscar-lo?

—Perquè treure'l costa quatre mil dos-cents vint-i-quatre euros amb vuitanta —va dir la Chelo—. I perquè qui paga no el vol treure. Vol que continuï aquí.

L'hi va explicar amb el reglament al davant, amb el to amb què es llegeix la temperatura d'una cambra. Un vehicle passa a tractament residual, que a la nau se'n diu premsa, quan porta dos mesos al dipòsit sense cap moviment a l'expedient. Un pagament a compte és un moviment. Vuitanta euros el dia 3 mantenien el Berlingo oficialment viu.

—Doncs li surt barat —va dir la Ruth.

—No li surt barat. La custòdia corre a sis amb deu el dia: cent vuitanta-cinc euros al mes. Qui paga vuitanta deu cent cinc més cada vegada que paga. Fa tres anys que paga per deure més.

A l'expedient hi havia un telèfon. La Ruth el va marcar dues vegades i les dues li va contestar la mateixa veu gravada: número no assignat. El titular hi constava com a Óscar Pomares Gil, amb domicili a Novelda, i hi havia una notificació retornada l'octubre de 2023 amb el segell d'absent. Res més. Ni un recurs, ni una trucada, ni una visita registrada en tres anys.

A la casella d'observacions, amb lletra rodona i bolígraf blau, algú hi havia escrit feia temps: pagament a compte el dia 3, comprovar abans de donar de baixa.

—Això ho vas posar tu? —va preguntar la Ruth.

—Ho vaig posar jo —va dir la Chelo—. I ara tu tens una llista i un retolador. Això funciona així.

A les onze i quaranta va entrar l'avís del banc al correu del dipòsit. Ingrés en efectiu. Vuitanta euros. Expedient 214/2023. El saldo va baixar a quatre mil cent quaranta-quatre euros amb vuitanta.

La Ruth va mirar l'hora a la pantalla i després la llista, que continuava sense cap ratlla. Era dia 3. Algú acabava de pagar el termini número trenta-vuit per un cotxe que, segons el paper que tenia al davant, anava a la premsa d'aquí a quaranta-un dies. I aquell algú havia estat, a les onze i quaranta d'aquell matí, a seixanta metres de la seva finestreta.

La Ruth va travessar el carrer. A l'oficina li van ensenyar del resguard el que li podien ensenyar: número d'expedient, import, hora. El nom de l'ordenant, no.

—És sempre la mateixa persona? —va preguntar.

—Sempre el dia 3 —va dir la caixera—. I avui, abans de pagar, ha preguntat si el cotxe encara hi era.