L'Amaia mesura el quadre i li falten quatre centímetres

—Noranta-sis amb quatre.

—Una altra vegada?

—Tres vegades, Tomás. Amb la cinta metàl·lica i amb la de tela. Noranta-sis amb quatre d'alçada per cent vint-i-vuit d'amplada.

—I la fitxa diu.

—La fitxa de 1953 diu cent amb quatre per cent vint-i-vuit. Amplada igual. Alçada, quatre centímetres més.

En Tomás Elgueta va deixar la carpeta damunt el carro d'eines i es va fregar els ulls. Al taller de restauració eren les quatre menys vint de la matinada.

—Amaia, el camió de l'exposició surt a les vuit. A les nou tanco l'inventari. Si a l'informe d'estat hi poses una mesura que no coincideix amb la fitxa, «El sopar de Betània» passa a ser una peça no conforme i es queda aquí.

—Ja ho sé.

—I si es queda aquí, el préstec cau, i si el préstec cau, me la carrego jo a l'auditoria, que soc qui porta el registre des de fa onze anys.

—Això també ho sé.

—Doncs posa cent amb quatre i anem a dormir.

—No.

—Amaia.

—És que si signo cent amb quatre… —es va aturar—. És que es copia, Tomás. Es copia i ja no ho mira ningú més. Fa des del 1953 que es copia.

—Des del 1953 estava bé.

—Des del 1953 estava bé, sí. I entre el 1953 i avui va passar alguna cosa. Són les quatre menys vint: tenim temps de saber què.

—Tenim quatre hores i vint minuts.

—Tu tens quatre hores i vint minuts. Jo tinc un camió.

En Tomás va tornar a agafar la carpeta.

—A veure. Un llenç pot encongir.

—Un llenç tensa i destensa amb la humitat. Mig centímetre, un centímetre en un cas lleig. No pas quatre. I no pas quatre només d'alçada, deixant l'amplada clavada a cent vint-i-vuit.

—I si la fitxa és errònia?

—Pot ser. Però mira-la: la va escriure algú que va mesurar amb cura, perquè va anotar els decimals. Cent amb quatre. Qui s'inventa una mesura hi posa cent.

—D'acord. I la vora?

—Aquí volia arribar. Vine.

Es van acostar al cavallet. L'Amaia va encendre la llum rasant —la que es posa gairebé paral·lela a la tela, perquè qualsevol relleu faci ombra— i va abaixar el llum.

—Mira el cantell de dalt. Veus la línia de foradets?

—Veig forats de clau.

—Són els de la primera tensada, quan van muntar la tela al bastidor al segle XVII. Són on han de ser: a tres mil·límetres de la vora. Ara mira a baix.

—Espera, que no… A veure, apuja'm la llum.

—Així.

—No n'hi ha cap.

—No n'hi ha cap. El cantell de baix té grapa moderna i res més. Aquest llenç es va tallar per baix i es va tornar a tensar sobre un bastidor més curt, i qui ho va fer va treballar bé: de cara no es veu.

—Quan?

—Això no ho sé pas jo. L'arxiu el portes tu.

En Tomás va mirar el rellotge i va bufar.

—Les quatre i deu.

—L'arxiu és al soterrani, Tomás.

—Ja sé on és l'arxiu.

Al soterrani, en Tomás va treure tres caixes grises de la prestatgeria de préstecs històrics i les va posar a la taula.

—Ordenat per any. Des de quan busquem?

—Des del 1953.

—És que aquí hi ha de tot, Amaia. Cessions, restauracions, obres de l'edifici, una reclamació d'un capellà del 1970 per una talla que no era seva…

—Cessions. Només cessions. Si a un quadre li passa alguna cosa rara, li passa quan surt per la porta.

—Doncs del 1953 endavant. Aquí: 1958, exposició diocesana, no va sortir de l'edifici. 1960, res. 1961…

—Què, del 1961?

—Espera. «Cessió temporal a la sala de cultura de la Caixa d'Estalvis d'Arcedo, cinquè centenari de la vila.»

—Hi va anar?

—Hi va anar. Sortida el 14 de juny de 1961, devolució el 30 de setembre. Signa la cessió el director, Práxedes Nieto.

—I què més hi ha a la carpeta?

—Un albarà de transport. Un rebut de l'assegurança. I una factura.

—Llegeix-la.

—«Aniceto Roldán, taller de marcs i motllures, carrer Herrería 4.» Data, 20 de juny de 1961. Concepte: «Per adaptació de l'obra al marc de la sala. Retall de bastidor i tela, costat inferior, quatre centímetres. Nova tensada i clavaó. Cent vuitanta pessetes.»

En Tomás va deixar la factura a la taula. Tots dos la van tornar a llegir des del començament.

—Quatre centímetres —va dir ell—. Per cent vuitanta pessetes.

—El van retallar perquè cabés en un marc que ja tenia la caixa d'estalvis.

—I després el van tornar.

—I quan va tornar no el va mesurar ningú. Per què, si la mesura ja era escrita.

—Seixanta-cinc anys.

—Seixanta-cinc anys arrossegant una dada que va deixar de ser veritat un dimarts de juny.

En Tomás no va contestar. Estava passant papers.

—Aquí hi ha una cosa més. Un sobre.

—Tancat?

—Doblegat. Hi posa «1961. B.» a llapis.

—Obre'l. Amb compte, per la vora.

Dins el sobre hi havia una tira de tela d'uns quatre centímetres d'alçada i cent vint-i-vuit de llarg, doblegada tres vegades, amb el vernís enfosquit i la trama sencera. L'Amaia la va estendre damunt el paper assecant amb totes dues mans i es va quedar quieta.

—Tomás.

—Què.

—Porta la lupa. La de mànec negre.

—Què veus?

—Porta la lupa.

L'hi va portar. L'Amaia va abaixar el flexo de la taula fins a gairebé fregar el paper i el va deixar ajagut, apuntant al cantó dret de la tira, on la pintura encara era pintura i no vora clavada.

—Hi ha lletres.

—Signatura?

—Mitja signatura. L'altra meitat se'n va anar amb el tall del bastidor, o és sota el vernís. S'hi llegeix «ez», i després una efa amb un punt, i després un any.

—Quin any?

—Mil sis-cents trenta-un.

—Aquest quadre està catalogat com a anònim des del 1953.

—Perquè el 1953 la signatura ja no era al quadre. Era aquí dins.

—Llavors en Roldán, el dels marcs, va tallar la signatura.

—En Roldán va tallar quatre centímetres d'un quadre que li van manar adaptar i va cobrar cent vuitanta pessetes. Ni la devia veure. Però algú sí que la va veure, Tomás. Algú va guardar la tira. Ningú no doblega una tira de tela en tres i la fica en un sobre per casualitat.

—Aquí hi ha una nota. Darrere el sobre. És la mateixa lletra de la cessió.

—Llegeix-la.

—«Guardo la tira. Porta signatura i data. No he pogut convèncer ningú que es torni a cosir. Que ho vegi qui vingui després. P. Nieto, 2 d'octubre de 1961.»

En Tomás va deixar la nota damunt la taula, al costat de la factura, i no va dir res durant una bona estona.

—Som qui ve després.

—Som qui ve després seixanta-cinc anys tard.

—Amaia, jo no puc escriure «va aparèixer la signatura» en un informe d'estat. No soc ningú per atribuir un quadre del XVII.

—Ni jo. I no ho farem. A l'informe hi va el que hem mesurat i el que hem trobat: alçada real noranta-sis amb quatre, discrepància documentada amb la fitxa de 1953, causa acreditada per la factura d'Aniceto Roldán del 20 de juny de 1961, i una tira de tela original amb signatura fragmentària i data, conservada a l'expedient per Práxedes Nieto. Qui hagi de dir el nom que el digui, amb laboratori i amb arxiu. Nosaltres hi posem el fet.

—Això sí que ho puc signar.

—Això és l'única cosa que podem signar.

En Tomás es va asseure al tamboret i va mirar la tira, que continuava estesa damunt l'assecant.

—Saps què és el que més ràbia em fa? Que en Nieto ho va deixar escrit. Ho va deixar escrit i ordenat, a la seva caixa, al seu any. Era a dos metres de la meva taula des que vaig entrar a treballar aquí.

—A dos metres de la meva també, si et serveix de consol.

—No em serveix.

—Ja.

—Onze anys portant aquest registre, i el que més em durarà és haver obert un sobre al soterrani del meu propi arxiu.

—Doncs posa-ho a la nota.

—En una nota de discrepància això no s'hi pot posar.

—Ja ho sé.

En Tomás es va aixecar i va recollir la carpeta.

—Vaig a redactar la nota de discrepància, amb la factura escanejada i la nota d'en Nieto. I després truco a l'asseguradora, que estarà encantada a les set del matí.

—I el camió? —va dir l'Amaia.

—El camió —va dir en Tomás—, no ho sé. Depèn del que trigui l'asseguradora a tornar a valorar una peça que ha canviat de mesura i potser d'autor la mateixa matinada.

—Jo signo a les set —va dir l'Amaia—. Amb la tira a dins, al seu sobre, i amb el nom d'en Nieto a l'informe. Si l'asseguradora no hi arriba a temps, el camió sortirà dilluns; el quadre continuarà fent noranta-sis amb quatre igualment.