MargenLa meva àvia i jo no parlàvem el mateix idioma. Va arribar de lluny ja gran, i les poques paraules que compartíem se'ns gastaven de seguida, com monedes petites.
Així que vam inventar una altra cosa. Ella m'ensenyava a pastar; jo li ensenyava les cançons de la ràdio movent els llavis molt a poc a poc perquè em copiés. Ens enteníem per les mans, per la farina, per com m'apartava els cabells de la cara abans que jo notés que em molestaven.
L'últim hivern gairebé ja no parlava en cap llengua. M'asseia amb ella i li sostenia la mà sobre la taula, sense dir res, perquè mai no havíem necessitat dir res.
Un dia va prémer tres vegades, molt fluix. No sé què volia dir. Però jo també vaig prémer tres vegades, i per la seva cara vaig saber que li havia contestat bé.