Per què Sir Alfred no va sortir de l'aeroport?

AGOST DEL 1988

Mehran Karimi Nasseri, viatger iranià sense documents vàlids, va arribar a l'aeroport Charles de Gaulle, a París. Bèlgica li havia reconegut anys abans la condició de refugiat; l'expedient amb què ho demostrava va desaparèixer pel camí, i la seva versió va ser sempre la mateixa: l'hi van robar en una estació de París quan anava cap a Anglaterra. El Regne Unit no el va deixar entrar i el va retornar a l'aeroport d'on havia sortit. No podia entrar a França i no hi havia cap país que el readmetés. Va acabar a la terminal 1, un edifici circular de formigó amb passarel·les creuant-li el buit central, i es va instal·lar en un banc vermell de la zona d'embarcament, al nivell inferior, al costat d'un bar anomenat Paris Bye Bye.

Una terminal està construïda perquè qualsevol hi passi. Els cartells empenyen cap a portes, cintes d'equipatge, taxis i avions. En Nasseri va convertir aquell moviment en domicili: va col·locar-hi a prop les maletes, va guardar els papers i va organitzar els dies al voltant dels serveis de l'aeroport. No existia cap ordre que digués «visqui vostè aquí». Existia una successió d'impediments legals que no produïa cap sortida utilitzable.

TARDOR DEL 1988

L'home del banc va adoptar una presentació pròpia: Sir Alfred Mehran, el nom britànic que reclamava. Amb el temps, part del personal també el va anomenar Alfred.

La seva vida cabia a la vista de tothom. Dormia al seient, es rentava als lavabos del nivell inferior i guardava l'equipatge al voltant, en caixes i bosses que va anar apilant contra el respatller. Esmorzava al McDonald's de la terminal, moltes vegades amb vals que li donaven els empleats, i passava el dia llegint els diaris que li deixaven i escrivint quaderns que va anar amuntegant al costat del banc. L'equipatge no viatjava i els quaderns creixien.

La pregunta va començar sent jurídica: quin país l'havia d'acceptar i amb quins documents. En Nasseri podia caminar per les zones accessibles de la terminal. El que no tenia era una identitat documental que obrís una porta sense tancar-ne una altra.

1992

Quatre anys després d'arribar, el cas va entrar per fi en un jutjat. Un tribunal francès va determinar que en Nasseri havia entrat legalment a França i que no podia ser expulsat. La sentència eliminava la possibilitat de fer-lo fora del país, però no li lliurava els documents necessaris per creuar la frontera i instal·lar-se legalment fora de l'aeroport. Havia guanyat un cas sense aconseguir una porta.

Christian Bourguet, advocat francès de drets humans, va portar la seva defensa durant anys i sense cobrar. La seva baralla no era contra cap carceller sinó contra un bucle: perquè un altre país l'acceptés calia l'expedient de refugiat que Bèlgica li havia reconegut, i per recuperar aquell expedient calia presentar-se a Bèlgica, cosa que no podia fer sense documents de viatge.

1995

Bèlgica, on anys abans se li havia reconegut la condició de refugiat, li va oferir una via: viatjar-hi sota la tutela d'un treballador social i refer l'expedient des del seu territori. En Nasseri va dir que no. Era la primera sortida practicable que li posaven al davant i va ser també la primera que va rebutjar.

Per a qui el veia des d'una cua de facturació, Sir Alfred podia semblar un passatger que feia massa temps que esperava. Per al personal ja era una presència reconeixible: un home que hi era en començar un torn i continuava sent-hi en acabar-lo. El seu calendari no es mesurava per sortides previstes, sinó per expedients, visites i diaris.

També signava autògrafs. Era una celebritat improbable: no havia creuat cap oceà en solitari ni batut cap marca, sinó que s'havia quedat entre bancs, maletes i panells de vols. Els viatgers podien conèixer-lo, demanar-li una signatura i marxar a una altra ciutat tres hores més tard. Ell tornava als seus quaderns. Philippe Bargain, cap del servei mèdic de l'aeroport, l'atenia quan calia, i aquella xarxa informal —menjar, diaris, conversa, una revisió— feia habitable la terminal sense convertir-la en un habitatge.

1999

França li va concedir per fi la documentació que li faltava: papers de refugiat i un permís de residència que li permetien entrar, viure i moure's legalment fora de la terminal. Després d'onze anys, la sortida era damunt la taula en forma de full i bolígraf.

En Nasseri es va negar a signar-los.

No va ser un gest d'un dia. Els hi van portar, els hi van tornar a portar i cada vegada va demanar el mateix: que el paper digués Sir Alfred Mehran i que digués britànic. Mentrestant, el permís de residència estava concedit, amb data i segell, i ell continuava dormint a uns passos de la porta per la qual podia sortir a fer-lo servir.

Els documents portaven el seu nom real, Mehran Karimi Nasseri, i l'identificaven com a iranià. Ell insistia a dir-se Sir Alfred Mehran i a ser britànic. Signar resolia el cas administratiu, però exigia acceptar una identitat que no reconeixia com a pròpia.

En Bourguet, que havia aconseguit acostar la solució, no podia signar per ell. Les autoritats podien oferir un permís; no podien obligar-lo a acceptar el nom escrit. Durant els onze primers anys li van faltar documents vàlids. A partir del 1999, allò que el va retenir va ser el seu rebuig a aquells documents.

2004

DreamWorks va pagar pels drets de la seva història per a La terminal, pel·lícula estrenada aquell any. Steven Spielberg va convertir la premissa en una ficció protagonitzada per un viatger atrapat en un aeroport de Nova York. La pel·lícula no reproduïa la vida d'en Nasseri, però va amplificar la fama de l'home real: es podia veure la versió de Hollywood un dissabte, volar a París el dilluns i trobar-se l'original assegut sota els fluorescents de la terminal 1.

Aquell mateix any va sortir també el seu propi llibre. The Terminal Man, escrit amb el britànic Andrew Donkin a partir dels seus quaderns, explicava la seva versió: el viatge, els papers perduts, la devolució des d'Anglaterra i els anys del banc vermell. Quatre anys abans, un documental l'havia filmat allà mateix, envoltat de bosses i de gent que passava sense mirar-lo.

Els diners van canviar els seus recursos i no la seva rutina. Va continuar llegint, escrivint i rebent curiosos al costat del mateix banc.

JULIOL DEL 2006

Una ambulància va treure en Nasseri de la terminal 1 per un problema de salut. Havien transcorregut gairebé divuit anys des de la seva arribada. Aquesta vegada no va creuar la sortida com a viatger ni amb una maleta rumb a un hotel: ho va fer com a pacient.

El van ingressar, el van operar i, quan li van donar l'alta, un treballador social es va ocupar de buscar-li lloc. No va tornar a viure-hi. L'episodi mèdic va acabar allò que els tribunals, els permisos i els diners no havien aconseguit tancar.

2007-2021

Des del març del 2007, en Nasseri va viure en un alberg d'Emmaús a París. La ciutat que durant tant de temps havia estat a l'altra banda del seu problema legal es va convertir en el lloc on dormia. La seva història, en canvi, continuava enganxada a la terminal 1 i al banc vermell.

Els relats sobre ell comprimien divuit anys en una frase: un home va quedar atrapat en un aeroport. La frase atrau la mirada i esborra el canvi del 1999.

NOVEMBRE DEL 2022

En Nasseri va tornar a l'aeroport setmanes abans de morir. No va ocupar el seu antic banc: es va instal·lar a la terminal 2F, amb les seves pertinences. El 12 de novembre del 2022 hi va morir, a Charles de Gaulle, d'un infart, amb les bosses al costat i uns quants milers d'euros a sobre. Havia sortit el 2006, havia viscut fora i havia tornat, així que la seva mort no prolongava la residència de divuit anys; sí que tancava la història al mateix edifici on havia començat.

Philippe Bargain, el metge que el va atendre durant anys, ja ho havia explicat el 1999, quan en Nasseri va deixar els papers sense signar: «Va ser la seva elecció. Els serveis socials francesos se n'haurien ocupat, però s'hi va negar».