Margen
La nit del canvi d'hora, la Clara es va quedar desperta per viure dues vegades la mateixa hora. A les tres en punt, el rellotge del menjador va tornar a les dues, obedient.
La segona vegada, el cafè tenia el mateix gust i el carrer continuava buit. Només el gat va notar alguna cosa: va baixar del sofà i es va asseure de cara al passadís, molt quiet, com qui cedeix el lloc.
A les dues i vint —la segona vegada— van sonar passes al pis de dalt, el que feia mesos que era buit. No eren passes de mudança: eren passes d'algú que coneix la casa a les fosques. Van creuar el sostre a poc a poc, es van aturar allà on ella sabia que hi havia una finestra i ja no es van tornar a moure fins a les tres.
Quan l'hora repetida es va esgotar, el gat va tornar al sofà i el sostre va quedar en silenci.
La Clara ho va entendre mentre apagava el llum: l'hora que tornem cada octubre no es destrueix. La hi donen a algú. I a dalt, algú se l'havia gastada sencera mirant per una finestra.