El 1958 una ona va pujar 524 metres per un vessant d’Alaska

A la badia de Lituya, un fiord estret del sud-est d’Alaska, un terratrèmol de magnitud 7,8 va deixar anar la nit del 9 de juliol de 1958 uns trenta milions de metres cúbics de roca des d’un vessant de nou-cents metres. Va caure de cop sobre una aigua encaixonada entre parets, i l’aigua no va tenir per on sortir si no era cap amunt: es va enfilar per la muntanya del davant i va arrencar el bosc fins als 524 metres d’alçada.

El lloc hi va ajudar. Lituya fa onze quilòmetres de llarg i la capçalera es tanca com un embut, de manera que l’empenta no es va repartir per mar obert: va xocar contra la paret del davant.

Aquesta marca no la va donar cap aparell. La va mesurar a peu en Don Miller, geòleg del servei geològic nord-americà, seguint la línia exacta on s’acabaven els troncs trencats i començaven els arbres drets.

Aquella nit hi havia tres vaixells de pesca fondejats a dins. En Howard Ulrich, patró, i el seu fill de set anys van veure arribar la paret d’aigua, van pujar amb ella i van baixar per l’altre costat surant. En Bill i la Vivian Swanson van passar per damunt de la barra de sorra de la boca de la badia, per damunt dels arbres, i el seu vaixell es va enfonsar a l’altra banda; els van recollir vius. L’Orville i la Mickey Wagner, al tercer vaixell, no van tornar.

Seixanta-vuit anys després, aquests 524 metres continuen sent l’alçada màxima que ha assolit una ona sobre terra ferma.