A la carpeta de 1998 hi ha vuitanta-set signatures

Abans: el 803 fa dotze viatges sense passatgers i el 31 aixequen la via. Amelia i Puri van pujar amb bitllets de 1998 sense picar.

Queden deu nits. Olalla Berruezo, revisora del 803 des de fa onze anys, va arribar a l'estació de Ribadeña a les sis de la tarda, cinc hores abans del seu torn, amb l'uniforme ja posat perquè allò no semblés una visita personal.

Casilda Trigo, cap d'estació de Ribadeña, estava abaixant la persiana de la taquilla.

—No venc —va dir sense girar-se—. Des de dilluns que no venc. Ho posa al cartell, ho posa a la pàgina i ho he explicat onze vegades aquesta setmana.

—No vinc a comprar. Vinc per 1998.

La persiana es va quedar a mitja alçada.

Casilda tenia cinquanta-nou anys i una teoria sobre l'arxiu: que un paper mal desat és un paper perdut, i que la comarca sencera s'havia anat perdent així. Va apujar la persiana del tot, va obrir la porta lateral i va encendre el fluorescent del quartet del darrere, on hi havia quatre arxivadors metàl·lics i un calendari d'una fàbrica d'embotits aturat el març de 2014.

—Mil nou-cents noranta-vuit de què.

—De l'últim tren. El de novembre.

—Aquell no va ser l'últim —va dir Casilda—. El van anunciar com l'últim i després el van indultar. Va tornar a sortir al gener, i vint-i-set anys més al darrere.

—Ja. Jo pregunto pel que es va fer quan la gent es pensava que sí.

Va trigar set minuts a trobar-la. La carpeta era de cartró blau, amb una goma que es va trencar en tocar-la, i a dins hi havia tres coses: un plànol de la línia, una circular de l'operadora i vuit fulls grapats amb una quadrícula dibuixada a mà i amb regle.

—Aquí tens el que busques, i encara no sé què busques —va dir Casilda, i ho va deixar sobre la taula d'embalar.

Eren signatures. Vuitanta-set signatures, numerades per algú que havia anat escrivint les xifres amb bolígraf vermell al marge, i al costat de cadascuna un nom, un poble de la línia i un telèfon de nou dígits o de sis, segons l'edat de qui signés.

Encapçalant el primer full, amb lletra de mestra:

«Veïns que demanen viatjar en l'últim 803. Ribadeña a Puente Alcor, 14 de novembre de 1998.»

—Vuitanta-set —va dir Olalla.

—Vuitanta-set —va confirmar Casilda—. I es van emetre vuitanta-set bitllets, perquè aquí hi ha el resguard de la màquina. No se'n va picar cap, perquè el tren no va arribar a sortir: hi va haver una avaria a Corrales i van posar un autocar. L'endemà ja no era l'últim de res, o sigui que ningú no va tornar el bitllet ni va reclamar els diners.

Allà hi havia el que Olalla feia dues nits que perseguia. No eren dos bitllets solts. Eren vuitanta-set, i feia vint-i-vuit anys que estaven desats en algun lloc.

—I qui se'ls va quedar?

—La que els va repartir, jo diria.

Olalla va anar baixant el dit pel marge vermell, número a número, i es va aturar al quatre.

Fermín Aizpún, maquinista del 803 i jubilat d'aquí a deu dies, va treure el cap per la porta del quartet amb el termos a la mà, sense arribar a entrar.

—Berruezo, són dos quarts de vuit —va dir—. Sopes avui, o t'ho explico demà?

—Fermín. Tu sabies que el noranta-vuit es va signar una llista?

—Jo sé conduir un tren i sé que dijous em donen una placa —va dir, i se'n va anar per l'andana amb el termos, que era exactament el que s'esperava d'ell.

Casilda, mentrestant, feia comptes en veu alta amb el bolígraf enlaire.

—Si la senyora Sanchís té vuitanta-set bitllets i queden deu nits, no li surten. Encara que en pugi nou per nit no li surten. I no n'ha pujat nou: en va pujar una, i ahir a la nit dues. —Va abaixar el bolígraf—. Aquella dona sap comptar. Va ser mestra trenta-un anys a Ribadeña. Si va d'un en un, és perquè vol anar d'un en un.

—I per què ho voldria, això, ningú?

—Pregunta-l'hi aquesta nit, que puja a Vallonga.

Olalla no va contestar. Continuava al número quatre i no acabava d'aixecar el dit.

—Casilda. Llegeix-me la quatre.

Casilda es va posar les ulleres de prop, va acostar el full al fluorescent i va llegir en veu alta el que hi havia escrit allà, el novembre de 1998, una dona que cosia a màquina en un baix del carrer Hospital.

—La quatre —va dir—. Purificación Berruezo Lastra. Costurera. Ribadeña.

Era la mateixa lletra de les etiquetes que Olalla va portar cosides al coll de les bates del col·legi.

—Casilda. Qui va recollir aquestes vuitanta-set signatures, casa per casa, el novembre de 1998?