El paraigua

Al paraigüer de l'entrada espera plegat, prim com un dilluns.

Només treballa els pitjors dies. Ningú no el treu a passejar amb sol, ningú no el llueix: se l'estima a la contra, quan el cel cau a trossos.

Després torna xop i el deixem obert al passadís, flor negra degotant sobre les rajoles; per una nit ocupa més lloc que ningú en aquesta casa.

Al matí ja és sec, altre cop prim darrere la porta.

Hi ha qui t'estima així: apareix quan plou i no sap on posar-se els dies de sol.