Margen
El primer emoji cabia en un quadrat de dotze per dotze píxels. El va dibuixar Shigetaka Kurita, un dissenyador japonès de 25 anys, l'any 1999, per al mòbil de butxaca que l'operadora NTT DoCoMo acabava de treure: es deia i-mode i la seva pantalla no admetia més resolució.
Kurita va fer 176 icones en menys d'un mes. Els hi van demanar perquè els missatges cabien en 250 caràcters i la gent els feia servir malament: un «d'acord» sol podia ofendre, i un «feliç aniversari» sense adorns semblava un tràmit. L'empresa volia un símbol de la mida d'una lletra que digués el que les paraules no arribaven a dir.
Kurita no va dibuixar cares. Va copiar pictogrames de manga, de partes meteorològics i de senyals de trànsit. La cara somrient clàssica no era seva: s'hi va afegir vuit anys després, quan Apple va posar l'emoji dins de l'iPhone. La foto de Kurita en aquella taula de dibuix penja des del 2016 a la col·lecció permanent del MoMA de Nova York.
Les seves 176 icones originals estan arxivades com a peça de disseny industrial: un quadrat de dotze per dotze que va guanyar a l'idioma.