Calcuta va rebre cent tones de gel de Boston el 1833

Cent vuitanta tones de gel van sortir del port de Boston el 12 de maig de 1833, i unes cent van entrar en un magatzem de Calcuta quatre mesos després, encara en blocs. Les va portar un bergantí de dos pals anomenat Tuscany: setze mil milles de mar, voltant l'Àfrica i creuant l'equador dues vegades, una baixant l'Atlàntic i una altra pujant l'Índic.

Qui va muntar el carregament va ser Frederic Tudor, comerciant de Boston, quaranta-nou anys, i feia vint-i-set que ho intentava.

El seu primer enviament va ser el 1806: cent trenta tones tallades als estanys gelats de Massachusetts fins a l'illa caribenya de Martinica. Hi va perdre gairebé tots els diners. Al moll no hi havia on ficar el gel, ningú no sabia per a què servia i es va desfer davant dels compradors. Els anys següents, Tudor va conèixer per dins la presó de deutors de Boston, que llavors era un lloc d'on se sortia pagant.

El que va canviar entre aquell desastre i el vaixell de 1833 no va ser el gel.

L'aïllant era brossa d'adober. La bodega del Tuscany es va folrar amb un peu d'escorça molòlta de les adoberies, ben seca —el rebuig dels pous on s'adoben les pells—, un altre peu de fenc per sobre i taulons de pi d'una polzada pels quatre costats. Tudor feia vint anys que provava rebutjos secs en comptes de mantes, que xuclen aigua i la mantenen enganxada al bloc: serradís de les serradores, fenc, escorça. El que no costava res aïllava millor.

Després va venir la manera de tallar-lo. El 1825, Nathaniel Wyeth, un empleat de Tudor, va enganxar a un cavall una ganiveta dentada que ratllava la superfície gelada de l'estany fent una quadrícula, com qui marca una rajola de xocolata. Abans s'arrencaven trossos a cops de destral, amb les cares tortes: apilats deixaven buits d'aire, i per cada buit hi entra calor. Amb la ganiveta de Wyeth sortien blocs iguals que es muntaven els uns contra els altres sense junta.

A l'Havana i a Charleston, Tudor ja havia aixecat geleres de maó amb doble paret per rebre els seus vaixells. A Calcuta no hi havia res. Va enviar el carregament sense saber on el descarregaria.

El Tuscany va atracar a Calcuta, al riu Hooghly —el braç del Ganges que arriba fins a la ciutat—, el 10 de setembre de 1833, i va obrir la bodega el dia tretze. La descàrrega va durar quatre dies.

Els residents britànics de la ciutat van baixar al moll a mirar-ho. Molts feia anys que eren a l'Índia i no havien tocat gel natural a la vida; el que s'hi venia era l'anomenat gel de Hooghly, unes crostes finíssimes que els jornalers aconseguien deixant aigua de nit en cassoles de fang a l'aire lliure, les setmanes fredes, i que es desfeien a la mà.

En tres dies, per subscripció entre ells, van reunir els diners per a una gelera en condicions; mentrestant, les cent tones es van guardar a la planta baixa d'una casa de Brightman's Ghaut, entaulada i folrada de taulons a corre-cuita per a l'ocasió. La ruta va quedar oberta i el gel de Nova Anglaterra va continuar entrant a Calcuta durant dècades, fins que les fàbriques de fred artificial el van treure del mercat a final de segle.

De les cent vuitanta tones que van sortir de Boston, cinquanta-cinc s'havien fos abans d'arribar a Diamond Harbour, el fondejador de la desembocadura; sis o vuit més se'n van anar riu amunt, i unes vint es van perdre en el mateix desembarcament, ja amb el gel a la vista de tothom.