L'hi explica amb el forn apagat

Abans: en Celso Larrauri té el forn en obres fins dimecres, set col·legis i la inspecció dijous 28. La seva filla va avalar els 9.400 euros.

Dins de la cambra, a divuit graus, en Marcelino Berástegui, oficial paleta refractari, assentava l'onzè totxo del setial quan va sonar el fix de l'oficina i el forn de pa es va quedar amb sis col·legis.

—Celso, que avui no em baixis res.

Eren les sis i vint del matí de dilluns vint-i-cinc. La Jacinta Munárriz, cuinera de l'Hilarión Eslava des de fa catorze cursos —tres-cents vint nens—, parlava des de la cuina amb l'aixeta oberta, i era l'última de les onze a qui Panificadora Duero havia arribat.

—Jacinta, avui et baixo mig pa i dimecres encenc.

—Dimecres encens i dijous te'l miren. Jo he de donar de menjar avui, i demà, i dimecres. —Va tancar l'aixeta—. Ahir a la nit la directora em va enviar una foto d'un paper d'una empresa de Berriozar. Dues línies. Diuen que ells no tenen cap expedient obert. Això és tot el que diu el paper, i és tot el que cal.

—El dimarts dotze em vas dir que a la teva cuina no hi havia trucat ningú.

—I era veritat. Ara ja han trucat, però no a mi: a la directora. —La Jacinta no penjava—. Celso, quan tinguis el paper signat em truques. Al setembre es vota el curs que ve i jo hi voto. El que no faré és defensar-te un dilluns al matí amb el forn apagat, l'obra a dins i mig pa a la furgoneta.

En Celso Larrauri, mestre forner i amo de la casa, va penjar el fix i es va quedar dret davant de la boca del forn apagat.

El que va anar fins a la paret va ser l'Eulogio. L'Eulogio Satrústegui, pastador, cinquanta-dos anys i trenta-tres d'ells en aquesta casa, feia des de divendres quinze que no deia una frase sencera. Va agafar el guix del cantell de la paret, al costat del forat de la llenya, va esborrar el set amb el polze i va escriure un sis. Va deixar el guix on era i va tornar a l'elèctric de dos pisos, que des de les sis i vint feia el que pot fer: dues-centes vuitanta barres en comptes de cinc-centes trenta, en tandes de quaranta, i els panets que ell mateix havia pastat diumenge a la tarda.

En trenta-tres anys ningú no l'havia vist tocar aquella paret.

A les nou i deu va sortir de la cambra en Gaizka Ordoiz, cap d'obra, trenta-quatre anys, amb el metre a la mà i els pantalons blancs bruts fins al genoll.

—Els dos trams de conducte estan nets i el setial està assentat. Em queda la filada de la cara, que és la que es veu i la que tanca la boca. —Es va eixugar les mans als pantalons, que ja no servien de res—. La tanco demà al migdia, el morter cura tota la nit i dimecres, així que comprovi que ha agafat, plego. Encengui'l aquest mateix dimecres al migdia, fluix. Dijous a les set el tindrà a dos-cents quaranta.

—I si el morter no ha curat?

—Si no ha curat l'hi dic jo dimecres i vostè no encén. Això també va en el preu. —En Gaizka va assenyalar amb la barbeta el tamboret de munyir—. Pregunti-l'hi a aquell, que és aquí des de les set i només ha obert la boca per mesurar.

En Paulino Garisoain, forner jubilat, vuitanta-un anys i trenta-un d'ells davant d'aquella boca, tenia el piròmetre d'agulla recolzat al genoll.

—Divuit a dins i dotze a fora —va dir—. Cura.

La Izaskun Larrauri, vint-i-nou anys, administrativa del forn i filla d'en Celso, va baixar a dos quarts de deu amb les dues llibretes i va veure el sis de la paret. No va preguntar qui l'havia escrit: el set l'hi havia posat ella dijous, el sis no era la seva lletra ni la del seu pare, i en aquesta casa només queda un home més que escrigui en aquella paret.

—Quin.

—L'Hilarión Eslava. Dos mil sis-cents al mes.

Es va asseure a l'escaló de l'oficina amb la llibreta damunt dels genolls i ho va apuntar a la columna que va començar el dimarts cinc amb una sola fila, la de l'anàlisi. Ara en tenia cinc: Santa Bárbara, Erreniega, Sagrado Corazón, San Jorge, Hilarión Eslava.

—En queden sis —va dir—. Quatre són de la Tránsito.

—Quatre són de la Tránsito.

—Llavors no en queden sis, aita. Queda la Tránsito, el Monte Carmelo i els Jesuïtes. —Va tancar la llibreta de cop—. I la Tránsito va signar fins al vint-i-vuit.

A dos quarts de dues van parar per dinar. El pati es va quedar amb el camió d'Ordoiz, els vint-i-dos totxos vells apilats contra la tanca i el brunzit de l'elèctric, que és soroll d'electrodomèstic i no de forn. L'Eulogio se'n va anar a casa a dinar, com cada dia, i va passar per davant de la Izaskun sense dir-li res, com fa des de divendres.

Ella va entrar a l'oficina i es va quedar dreta davant de la taula.

—Aita. Dijous passat, amb la mà damunt d'aquella carpeta, em vas dir que hi havia una cosa del forn que m'havies de contar. Vas dir «demà». Han passat quatre dies.

—Ho sé.

—Divendres a les nou i cinc vaig signar un aval solidari de nou mil quatre-cents euros a cinc anys amb el meu pis al darrere. —No va apujar la veu, que és el que fa quan ho porta pensat de casa—. L'Eulogio no em mira des de divendres. En Paulino calla quan entro. Dissabte, quan va sortir el totxo, tots tres sabíeu una cosa que jo no sé, i l'única que apuntava totxos en una llibreta era jo.

En Celso es va aixecar, va obrir el calaix de baix del moble dels albarans i va treure la carpeta de gomes amb les factures de la llenya dels quatre últims exercicis.

—Baixa amb mi.

Amb el forn apagat se sent tot: l'elèctric, el rellotge de la paret, el motor del camió refredant-se al pati. Al marbre hi havia encara les dues barres de cantell del dimarts cinc i, al costat, amb la cara escrita cap amunt, el totxo que en Paulino va signar el maig del 1974.

En Celso va treure dos papers de la carpeta i els va posar l'un al costat de l'altre, igual que l'hi havia posat en Paulino el dilluns divuit. Al segon li va deixar la mà damunt del peu, tapant-lo, i no la va treure.

—Aquesta és del gener d'aquell any. Faig. Cent cinquanta-vuit euros la tona. —Va moure el dit de l'altra mà cap al segon paper—. I aquesta és la següent. Retalls de palet. Trenta-vuit euros la tona, vint tones l'any.

La Izaskun va llegir les dues línies de dalt sense tocar els papers.

—Dos mil quatre-cents euros l'any —va dir.

—Dos mil quatre-cents.

—I això és el que ha sortit a la crosta?

—Això és el que ha sortit a la crosta. El palet porta cola, vernís i pi, crema brut, i el que deixa anar puja pels conductes i entra a la cambra per la junta de la boca. La junta és del 1974 i l'estem pagant aquí dins a nou mil quatre-cents euros. La llenya era cosa meva: el faig el vaig demanar dimarts passat i va entrar dijous, i en aquella llar no hi torna a entrar un palet.

—I cremar això en un forn de pa està prohibit, aita?

—Està prohibit des del primer camió. Fusta residual. M'ho va dir en Paulino amb la factura a la mà i tenia raó.

—O sigui que el que jo vaig avalar divendres se sosté damunt d'una infracció teva de fa dos anys.

—Se sosté damunt d'això.

La Izaskun no va dir res durant una bona estona.

—I hi ha una cosa més, i te la dic jo abans que la llegeixis tu al paper, perquè la llegiràs. —En Celso encara tenia la mà damunt del peu de la factura—. Aquell albarà el va signar l'Eulogio. El va signar ell perquè jo era al metge i li vaig dir per telèfon que signés el que portés el de Noáin. Els altres els he signat jo, tots. La trucada la vaig fer jo, el preu el vaig negociar jo i la decisió la vaig prendre jo sol, i dijous, amb la inspectora de salut pública al davant, ho diré amb aquestes mateixes paraules.

—Treu la mà, aita.

En Celso la va treure.

La Izaskun va llegir la signatura del peu: petita i vertical, E. Satrústegui.

—Des de quan, aita. I aquesta vegada una data.

I en Celso Larrauri, que feia dos anys i un mes que no deia aquella data en veu alta, la va dir sencera, davant del forn apagat i del totxo d'en Paulino.

—El tres de febrer de dos mil vint-i-quatre. A les onze del matí vaig trucar jo a Noáin i a les cinc de la tarda va entrar el primer camió de palet en aquest pati.