Van culpar el pilot 40 anys per dos graus de longitud

Quaranta anys va trigar Nova Zelanda a dir en veu alta de qui havia estat la culpa. L'informe oficial de 1980 la va posar al comandant, que feia sis mesos que era mort. La causa de debò eren dos graus de longitud mal introduïts a l'ordinador de la companyia: quan per fi es van corregir, la ruta es va desplaçar cinquanta quilòmetres a l'est i va passar a creuar per davant d'un volcà.

2019. En el quaranta aniversari, la primera ministra Jacinda Ardern va demanar perdó en nom del Govern a les famílies de les 257 persones que van morir contra el mont Erebus, el volcà actiu de l'Antàrtida que l'aerolínia del país feia gairebé tres anys que ensenyava des de l'aire. No va demanar perdó per l'accident, sinó per la resposta de l'Estat: l'informe que va desmuntar la versió oficial es va entregar el 1981 i no va arribar al Parlament fins al 1999. La disculpa per l'accident la va donar, en el mateix acte, la mateixa companyia.

2006. Fins aquell any no hi va haver res oficial per als qui van baixar al vessant. Els equips de policies i forenses van passar onze dies sobre el gel, a quatre mil quilòmetres de casa, recollint i identificant restes amb les eines de l'època: fitxes dentals, radiografies, anells, rellotges gravats. Van posar nom a 213 dels 257; als altres quaranta-quatre, mai. Uns quants d'aquells policies van arrossegar la resta de la vida allò que hi van veure. Vint-i-set anys després, el Govern va crear una condecoració per a ells.

1983. El Consell Privat de Londres, aleshores tribunal d'última instància de Nova Zelanda, va desestimar el recurs del jutge Peter Mahon. Dos anys abans, un tribunal d'apel·lació neozelandès li havia tret de l'informe l'acusació més greu —que els directius de la companyia s'haguessin posat d'acord per mentir-li— perquè la va formular sense donar-los ocasió de defensar-se'n, i això és un defecte de procediment. Els fets no es van tocar. El que Mahon va establir sobre les coordenades no ho va discutir ningú, i encara hi és.

1981. El 27 d'abril, Mahon va entregar el seu informe. No era aviador: era un magistrat del Tribunal Superior a qui el Govern va encarregar una comissió reial, una investigació pública amb poders de tribunal, perquè l'informe tècnic de l'any anterior havia deixat mig país incrèdul. La seva conclusió va ser que la causa dominant no era cap decisió del comandant, sinó el canvi de les coordenades del pla de vol fet hores abans de l'enlairament i no comunicat a la tripulació. El director general va dimitir unes setmanes més tard.

1980. El juny, l'inspector en cap d'accidents aeris, Ron Chippindale, va firmar l'informe tècnic oficial. Causa probable: la decisió del comandant de continuar el descens per sota de l'altitud mínima de seguretat en una zona on no podia fixar la seva posició mirant per la finestreta. Traduït a l'idioma dels titulars: error del pilot. El comandant, Jim Collins, i el copilot, Greg Cassin, no podien respondre. Les seves famílies es van passar l'any següent demanant que algú mirés els papers de la companyia en lloc dels de l'avió.

Desembre de 1979. L'aparell s'havia partit contra un pendent de neu a 447 metres d'altitud, a la cara nord del volcà. L'Erebus fa 3.794 metres. L'avió no va fregar el cim ni s'hi va acostar: va pegar a baix, a la falda, en un tram de neu tan llis com un full de paper.

28 de novembre de 1979, les 12:49. El vol 901 d'Air New Zealand, un DC-10 amb matrícula ZK-NZP, era una excursió d'onze hores sense tocar terra i feia quatre hores i mitja que volava. A bord hi anaven 237 passatgers, que havien pagat per veure l'Antàrtida en el dia i tornar a sopar a Auckland, i 20 tripulants. La visibilitat declarada a la base de McMurdo passava dels seixanta quilòmetres. L'avió baixava en cercles perquè la gent pogués fer fotos, autoritzat a baixar a 1.500 peus, uns 460 metres, si el temps acompanyava. I el temps acompanyava: sol a dalt i neu a baix.

Allò era exactament el problema. El que va matar aquelles 257 persones té nom tècnic: whiteout de sector, el blanquejament del paisatge. Quan una capa de núvols reparteix la llum per igual i a sota hi ha neu sense roques ni arbustos, desapareixen les ombres; i sense ombres desapareix el relleu. Un vessant blanc de tres mil metres i un horitzó de gel pla tornen als ulls la mateixa paret de llum. Aquells pilots no volaven a cegues dins d'una tempesta: volaven amb sol, amb seixanta quilòmetres de visibilitat declarada, mirant de front una muntanya que no estava dibuixada en cap lloc d'allò que veien.

A bord hi anava també, amb el micròfon, un guia que no hi havia d'haver estat. Aquells vols duien un muntanyenc conegut explicant el paisatge per megafonia, i aquell dia li tocava a Edmund Hillary, el neozelandès que va pujar l'Everest el 1953; un compromís l'hi va impedir i va enviar en el seu lloc el seu amic Peter Mulgrew, també muntanyenc. Mulgrew estava descrivint l'estret de McMurdo per l'altaveu, a 257 persones que miraven per la finestreta, mentre l'avió s'acostava a una cosa que no era l'estret de McMurdo.

L'única màquina que se'n va adonar va ser l'alarma de proximitat al terreny, que mesura la distància al sòl cap avall i no veu el que hi ha al davant. Va sonar. La tripulació va reaccionar a l'acte i va demanar potència per pujar. Entre el primer xiulet i l'impacte van passar sis segons.

La matinada del 28 de novembre, cap a la una i quaranta. A les oficines de la companyia algú va corregir un error a l'ordinador que generava els plans de vol. Les coordenades del punt de destinació, la base estatunidenca de McMurdo, feia catorze mesos que estaven mal introduïdes: dos graus de longitud de desviació, uns cinquanta quilòmetres a aquella latitud, vint-i-set milles nàutiques. Amb les coordenades equivocades la ruta creuava pel centre de l'estret de McMurdo, gel marí pla, el lloc perfecte per baixar a mil cinc-cents peus i fer voltes a poc a poc; la majoria dels tretze vols anteriors hi havien anat. Aquella matinada algú va posar el punt on de debò era i la ruta es va desplaçar cinquanta quilòmetres a l'est, just damunt de la falda de l'Erebus.

El 14 de novembre, dues setmanes abans, un altre comandant de la companyia ja havia avisat per escrit que les coordenades que duia l'ordinador no coincidien amb les que es repartien a les sessions d'instrucció. Aquell avís és el que va acabar provocant la correcció d'aquella matinada. Ningú no el va creuar amb la llista de qui volava l'endemà.

La correcció era correcta. Ningú no l'hi va explicar a la tripulació, que es va enlairar gairebé set hores després.

Dinou dies abans. Collins havia assistit a la sessió d'instrucció del vol i havia copiat a mà, sobre les seves pròpies cartes de navegació, les coordenades que aleshores constaven: les dolentes. Va arribar a l'Antàrtida amb una ruta dibuixada sobre l'estret i un sistema de navegació que el duia cap al volcà, sense manera de saber que el seu mapa de paper i el seu ordinador discrepaven en cinquanta quilòmetres. Durant el descens va preguntar dues vegades per la seva posició. Ningú no la hi va poder donar: McMurdo no tenia radar que cobrís aquella zona.

La resta és aritmètica. Un avió a 480 quilòmetres per hora recorre cinquanta quilòmetres en poc més de sis minuts.

El que va canviar el 2019 no va ser la causa de l'accident, escrita des del 1981: va ser que l'Estat va deixar de demanar a les famílies que sostinguessin la versió còmoda. Als fills de Jim Collins se'ls va repetir durant quaranta anys que el seu pare havia baixat on no havia de baixar. Mahon havia descrit molt abans l'explicació que la companyia li va oferir a les audiències amb una frase que els tribunals li van esborrar de l'informe i que el país no ha oblidat: «una lletania orquestrada de mentides».