Margen
Abans: a Valdecierzo, algú signa receptes amb la signatura autèntica del doctor Sagasti, mort el 2024. Águeda, apotecària, en guarda trenta-una. Queden dotze dies.
L'estafeta de Valdecierzo obre dues hores al dia als baixos de l'ajuntament, i el dijous a les deu i vint Águeda Mendioroz era l'única clienta. Tenia dotze dies per davant, un sobre gros a la bossa i una idea que no havia explicat a ningú. El sobre era el llistat promès a Marcial Beloki, el tècnic de facturació de l'àrea: trenta-una numeracions vermelles en columna, copiades amb la seva lletra d'omplir vals, i una nota de dues ratlles demanant-li el detall del comunicat de destrucció de l'abril del 2024. L'enviava certificat, amb justificant de recepció, perquè d'ençà que la paraula «inspecció» vivia al seu calendari havia decidit que tot el que sortís de la farmàcia deixés rastre.
Darrere la finestreta, Charo Ibargüen porta l'estafeta des dels temps del franqueig amb esponja: va pesar el sobre, li va plantar dos segells amb el cantell de la mà i va girar el llibre de certificats perquè Águeda signés a la casella.
—Cosa de metges? —va preguntar, pel membret de la gerència.
—Papers per a la inspecció del vint-i-sis. —Águeda va signar, i amb la mateixa ploma va assenyalar cap a la porta, cap a la bústia groga collada a la façana—. Charo, una cosa. Una carta tirada aquí fora, amb el seu segell, tu arribes a veure-la?
—Jo veig el que passa per la finestreta. El de la bústia el trec a les dotze, el mato amb el tampó i no miro la cara a ningú. —Charo va tancar el llibre—. La setmana que ve, si de cas, m'hi fixaré més: ets la segona que em pregunta per la bústia aquest any, i la primera vaig ser jo, un dia que m'hi va caure a dins la clau del portal.
Águeda va sortir amb el justificant doblegat a la bossa. La resposta no li servia i per això mateix li servia: qualsevol del poble, qualsevol dia de la setmana, amb un segell comprat a saber quan, podia haver tirat la recepta de Celedonio en aquella bústia sense donar la cara ni un segon. El correu no li diria el nom. Calia anar a mirar el lloc de què ningú no parlava des de feia dos anys.
El consultori de Valdecierzo és a la sortida del poble, camí del safareig: una construcció baixa dels anys vuitanta, de maó vist i persianes de lamel·la verda, amb les reixes pintades del mateix verd i un rètol de rajola que encara diu CONSULTORIO LOCAL. D'ençà que es va tancar, l'edifici és de l'inventari municipal, i l'inventari municipal és Fermín Ozaeta, l'agutzil, que a Valdecierzo vol dir portar al mateix manyoc les claus del frontó, les del cementiri i les de la bàscula de camions.
Águeda el va trobar al passadís de l'ajuntament, canviant el fluorescent del tauler d'anuncis.
—Fermín, necessito entrar al consultori. —I com que l'agutzil va abaixar els braços molt a poc a poc, amb el fluorescent en horitzontal, va afegir el que duia preparat—: Ve inspecció el vint-i-sis. Si allà dins hi va quedar material sanitari, neveres, medicació caducada, el que sigui, m'ho preguntaran a mi, que soc l'única sanitària del terme. M'estimo més mirar-ho abans que arronsar-me d'espatlles davant de la inspectora.
—Això és tancat des d'allò del doctor, que en pau descansi.
—Per això mateix. Dos anys donen per a molta floridura.
Fermín va deixar el fluorescent repenjat a la paret i la va dur al quartet de darrere de secretaria, on hi ha l'armari de les claus: un armari metàl·lic amb casellers numerats i un llibre de tapes d'hule penjat d'un cordill. Va buscar amb el dit, va passar dos fulls enrere i va llegir en veu alta, amb el to de qui llegeix el ban de les festes.
—Consultori local. Clau lliurada per la gerència de l'àrea el dotze d'abril del dos mil vint-i-quatre, després de la retirada de material. Rebut signat. Caseller onze. —Va alçar la vista—. Aquí la tens, mira. Amb la seva etiqueta del secretari i tot.
Al caseller onze hi penjava una clau de paletó gros, de pany antic, amb una etiqueta de cartó lligada amb corda fina i la signatura del secretari travessant el nus, d'aquelles que es trenquen només d'obrir-les. L'etiqueta era sencera, groguejant, amb la cantonada menjada pel sol del quartet. Ningú no l'havia deslligada en dos anys. Fermín la va despenjar trencant la signatura amb el polze, sense cerimònia, i es va posar el llibre sota el braç.
—T'acompanyo, que sense paperet del secretari no et puc donar la clau, però amb tu a dins sí que hi puc ser jo. I m'apuntes en aquesta inspecció teva que l'enllumenat del consultori el vaig donar de baixa jo el maig del vint-i-quatre, que després els de l'àrea diuen que gastem.
Hi van anar caminant, ella amb la bossa i ell amb el manyoc, els dos-cents metres de carrer major i el camí del safareig. El pany de l'entrada era d'una sola volta i estava dur de dos hiverns, però va obrir a la segona, amb un espetec gros, i la porta va escombrar contra el terra un muntet de propaganda: dos calendaris d'una casa de pinsos, un fullet d'una ortopèdia de la capital, sobres de publicitat amb la finestreta de plàstic intacta. El més nou duia data de l'hivern passat. Per l'escletxa d'aquella porta no hi havia entrat res més que paper.
A dins hi feia olor de persiana calenta i de farmàcia vella, que és una olor que Águeda coneix de la seva pròpia rebotiga: alcohol antic, cartó i goma de sonda. La sala d'espera continuava moblada de memòria: vuit cadires de pala apilades de quatre en quatre, un penjador de peu, el tauler de suro amb una circular de vacunació de la grip de l'any vint-i-tres i un cartell de NO FUMAR amb la vora desenganxada. Al terra de terratzo, una catifa de pols igualada, grisa, per estrenar. Fermín va passar el dit pel respatller d'una cadira i el va ensenyar, amb el gest de qui guanya una discussió que ningú no havia començat.
—Ho veus? Floridura, no. Pols de la bona.
La consulta pròpiament dita donava a ponent. La taula del doctor continuava al seu lloc, amb l'hule verd i el pot dels depressors rentat i cap per avall; la llitera, amb el paper de rotllo acabat en un serrell; la bàscula de peses, clavada al setanta-un i mig d'algun últim pacient. Els calaixos de la taula, oberts un per un davant de Fermín, estaven del tot buits: ni un talonari, ni un tampó, ni un bolígraf. A la paret, al costat del títol emmarcat, hi penjava una còpia de l'acta de retirada de material, en paper de l'àrea, amb les seves ratlles mecanografiades: instrumental, dues ratlles; medicació i neveres, tres ratlles; talonaris oficials, retirats amb rebut, els mateixos números de sèrie que Marcial li havia cantat per telèfon. Águeda va llegir l'acta dues vegades, ratlla per ratlla, amb el dit a un centímetre del paper. A la ratlla «segell de centre» no hi havia res escrit. Ni retirat, ni destruït, ni no consta. La ratlla era en blanc, amb el seu punt i guió esperant des de l'abril del 2024.
—Fermín, a tu et sona què se'n va fer, del segell del consultori? El tampó d'estampar, el violeta.
—A mi em sona que qui vol segells va a l'estafeta i se'ls compra —va dir Fermín des de la porta, sense sospitar la finor del que acabava de dir.
L'arxiu era a la cambra del darrere, entre la consulta i la farmaciola: un fitxer metàl·lic de quatre calaixos, de color crema d'hospital, amb marcs portaetiquetes i la claueta posada al mateix pany, girada, oberta. Águeda el va veure des del passadís i es va aturar abans d'arribar-hi, perquè allò que tenia al davant desentonava amb tota la casa, i va trigar un segon a posar en paraules per què: el fitxer no tenia pols. La safata de dalt, on a la sala d'espera s'hi podia escriure amb el dit, aquí tornava el reflex de la finestra. Els tiradors, nets. El cantell dels calaixos, net. Al voltant, al terra de terratzo, la mateixa catifa grisa que pertot arreu, i davant del fitxer, fins a la cadira de confident arrambada al seu costat, una clariana escombrada en forma de ventall, la que deixa una porta en obrir-se o un drap en passar.
—Aquí hi ha netejat algú —va dir Fermín, i li va sortir baixet, la veu de les esglésies.
Águeda va obrir el primer calaix per fer alguna cosa amb les mans. Fitxes clíniques de cartolina, de format antic, ordenades per cognom amb separadors de pestanya: ABAIGAR, ALDECOA, ARZOZ. Mig segle de refredats del poble sencer, cada cartolina amb la seva història en columnes —data, motiu, pauta— i les lletres successives dels metges que van passar per la plaça: la punxeguda del doctor anterior i, des dels anys noranta, l'atapeïda de Sagasti, que ella fa vint anys que desxifra a través del taulell. El calaix va córrer mut, greixat, sense una queixa. El segon calaix, de la B a la G, igual de suau, i allà Águeda va fer el que havia anat a fer encara que no ho hagués dit en veu alta: va buscar BARAIBAR, CELEDONIO.
La fitxa era una posició fora del seu lloc, davant de BALLARENA en comptes de darrere, amb la cantonada de dalt tova de dits. Águeda la va treure amb totes dues mans. Per davant, mitja vida en columnes: la sarna del seixanta-vuit i l'hèrnia del vuitanta-u en la lletra punxeguda del metge anterior, i des dels noranta l'atapeïda de Sagasti, amb la pastilla de la sang entrant l'any catorze. I a les últimes línies de la columna, on la lletra atapeïda s'acabava el març del 2024, les anotacions continuaven. Una altra mà. Lletra d'impremta, petita i dreta, de les de formulari, sense un tret per on agafar-la. Amb dates. L'última deia: II-2026 — passa a 3/4 — analítica h. comarcal. La baixada de dosi de Celedonio, la que va decidir el metge d'àrea al febrer, apuntada a la fitxa d'un consultori tancat des de fa dos anys, amb el paper de l'àrea en regla a quatre passes i la porta del carrer criant propaganda.
Va treure també la d'OCHANDIANO, BALBINA. La mateixa lletra d'impremta seguia la columna: la digoxina del 2019, i a sota, amb data d'enguany, revisió i segueix igual. Algú duia al dia la història clínica d'un poble sense metge, a l'arxiu d'un edifici sense llum, i ho feia amb la disciplina de qui ha omplert fitxes tota la vida: la data al davant, la pauta al darrere, la font al final. Águeda va tornar les dues cartolines al seu calaix, la de Celedonio al seu lloc exacte, darrere de BALLARENA, i se'n va penedir a l'instant: acabava de corregir l'únic error que l'ordre d'aquella cambra havia comès.
—Fermín, qui més té clau d'això?
—Del consultori? Ningú, dona. La que t'he ensenyat. Per això t'he llegit el llibre.
—I aquella?
La farmaciola era l'última porta del passadís, i no era una porta com les altres: metàl·lica, pintada de verd lamel·la, amb pany de seguretat dels de piu. Águeda l'havia vista per fora mil vegades sense mirar-la: dona al carreró del safareig, i per allà entraven les neveres de les vacunes i en sortia el que caducava, per no travessar la sala d'espera amb les caixes. Fermín es va quedar amb el manyoc a la mà, passant claus amb el polze, dues voltes completes a l'anella, i la cara se li anava posant de comptar malament el canvi.
—D'aquesta no en tinc. —Va alçar el llibre d'hule i el va obrir contra el genoll, pel full del consultori—. Aquí diu clau, en singular. Lliurada per la gerència, rebut, caseller onze. Una. —Va mirar el pany de piu, i després Águeda—. Aquesta la devia portar el personal de la casa, dic jo. Com la de la bàscula, que la té el dels camions.
La porta de la farmaciola era tancada amb clau. Águeda va empènyer amb el palmell, va tantejar el piu amb l'ungla, es va ajupir a mirar el forat del pany: llautó gastat d'ús vell, ni una ratlla nova, ni un encenall, ni la boca despintada. Per dins, arran del vidre esmerilat del muntant, s'hi endevinava el cantell de les prestatgeries buides. Van sortir per on havien entrat. Fermín va tancar la porta principal amb la seva volta grossa, va lligar l'etiqueta trencada amb un nus provisional i va prometre donar part al secretari que el precinte s'havia trencat «per causa justificada», que s'ho va apuntar amb llapis al palmell de la mà.
Águeda es va quedar un moment mirant l'edifici des del camí, amb la bossa contra el costat. Ni una finestra trencada, les reixes verdes amb la crosta de pintura sencera, la propaganda de l'hivern criant pols darrere la porta gran. Tot quadrava i per això no quadrava res. A la farmàcia l'esperaven la carpeta blava amb trenta-una receptes, el calendari amb el vint-i-sis envoltat de vermell i una tarda de taulell; aquí hi quedava un fitxer sense pols amb les fitxes al dia, una ratlla en blanc on havia de constar un segell, i un pany de piu sense una esgarrinxada al qual no corresponia cap clau de cap llibre. A l'armari de l'ajuntament, la clau del consultori consta tornada des de l'abril del 2024, amb la signatura del secretari travessant el nus. I la porta, les dues portes, sense forçar.