Cèsar va apujar el seu propi rescat de 20 a 50 talents

Les creus que Juli Cèsar va fer alçar davant de Pèrgam, a la costa de l'actual Turquia, l'hivern del 74 abans de Crist, les va pagar un rescat que ell mateix havia inflat: els pirates que el van segrestar van demanar 20 talents i el segrestat, ofès, va exigir que fossin 50. Aquesta història l'expliquen Plutarc i Suetoni, els seus dos biògrafs antics, i s'entén més bé explicada cap enrere, des de les creus fins a la broma que les va plantar.

L'últim dia, a Pèrgam, Cèsar anava per lliure, sense càrrec públic i sense cap superior que l'avalés. Tenia vint-i-cinc anys i pressa. El governador romà de la província d'Àsia, Marc Junc, s'havia quedat pensant què fer amb els pirates capturats: venuts com a esclaus valien un dineral, i el dineral, administrat pel governador, tenia maneres de perdre's pel camí. Cèsar no va esperar el tràmit. Va tornar a la presó de Pèrgam, va treure els presos pel seu compte i els va crucificar tots, que era exactament el que els havia promès. Els va concedir una sola rebaixa, i la va concedir per afecte: va manar degollar-los abans de clavar-los, per estalviar-los l'agonia. Li havien caigut bé.

Unes setmanes abans, res d'això no semblava possible. El rescat s'acabava de pagar i els pirates l'havien deixat anar a la costa. La primera cosa que va fer l'alliberat va ser baixar al port de Milet, una ciutat grega de la costa, armar unes naus amb diners i favors locals i tornar de dret al fondejador dels seus segrestadors. Els va enxampar gairebé tots on els havia deixat, comptant monedes. Va recuperar els 50 talents, es va quedar a més el que hi havia al vaixell en concepte de botí, i va lliurar els presoners a Pèrgam mentre escrivia al governador. De l'avís al governador a les creus van passar dies, no mesos.

Per entendre l'escena cal recular una mica més, als 38 dies de captiveri a Farmacusa, un illot davant de la costa de l'Àsia Menor. Al cap de pocs dies, el campament sencer funcionava a l'horari de l'ostatge. Escrivia discursos i poemes i els llegia en veu alta als pirates, i al qui badallava li deia analfabet i bàrbar a la cara. Quan volia fer la migdiada, manava callar el campament, i el campament, davant l'estupor de la història, callava. Participava en els seus jocs i en la seva gimnàstica, i entre riallades de tothom repetia la broma de la casa: quan em deixeu anar, tornaré amb naus i us crucificaré un per un. Els pirates celebraven el descarament del xicot. Trenta-vuit dies rient, cadascú pel seu motiu, i només un dels dos bàndols sabia que no era broma.

I al principi de tot, el primer dia, hi ha un vaixell camí de Rodes, l'illa on els joves romans amb carrera per davant anaven a polir l'oratòria. A bord, un patrici de vint-i-cinc anys d'una família amb més cognom que diners, encara sense comandament propi ni exèrcit que el conegués. Quan els pirates cilicis —els amos de facto d'aquell mar, amb flotes senceres dedicades al segrest— van abordar la nau tocant a Farmacusa i van taxar el passatger en 20 talents, van fer un compte raonable: 20 talents eren una fortuna, més de 500 quilos de plata, el preu d'un carregament sencer. La resposta del passatger, els biògrafs la van conservar perquè l'escena, dos mil anys després, encara no té preu. Cèsar va esclafir a riure i els va corregir la tarifa: —Vint talents, per mi? No sabeu qui heu agafat. Demaneu-ne cinquanta.