Margen
Abans: a Valdecierzo algú firma amb la lletra del doctor Sagasti, mort el 2024. Els onze de la carpeta blava van perdre metge alhora.
El dilluns 18, amb vuit dies per a la inspecció, el magatzem va deixar la comanda a la vorera abans que Águeda Mendioroz, farmacèutica de Valdecierzo, hagués acabat de pujar la persiana. A les vuit en punt, mentre firmava l'albarà repenjada al genoll, va sentir unes sabates de sola dura a les lloses i va saber qui era sense aixecar el cap.
Rosalía Sagasti, infermera del consultori durant trenta-quatre anys i jubilada des de fa tres, sis mesos justos abans que se li morís el germà, portava una recepta doblegada a la butxaca de l'abric.
—La de la Balbina —va dir, i la va deixar al taulell—. Com et vaig dir.
L'Águeda es va eixugar les mans a la bata i la va mirar de prop. Era una recepta del metge d'àrea: el segell rodó de blau esblanqueït, el número de col·legiat que l'Águeda llegeix vint vegades al dia, la lletra ràpida de qui en firma quaranta en un matí. Digoxina, un comprimit al dia, envàs de vint-i-vuit. Tot en regla, tot comprovable, tot avorrit.
Era la capsa avançada. Des del juny l'envàs porta vint-i-vuit comprimits i no trenta, així que cada quatre mesos cal ficar-n'hi una de més perquè la Balbina no es quedi sense res un cap de setmana. Ho té apuntat de la seva pròpia lletra al llibre de repartiment, al costat de la creu del timbre espatllat.
Era la primera cosa normal que passava a la farmàcia des de dimarts.
—La vaig demanar jo per telèfon dijous —va dir la Rosalía—. A la Balbina no li agafen a la primera i es cansa.
I aquí hi havia el problema, va pensar l'Águeda mentre ficava la recepta al calaix de les d'avui. Que era veritat. Que es podia trucar a la gerència i confirmar-ho en dos minuts, i que no aclaria absolutament res de les trenta-una que tenia guardades a la carpeta blava.
El rellotge del taulell, que avança quatre minuts des que ella té memòria, marcava les vuit i deu. Les caixes de la comanda encara eren a la vorera, amb el precinte sense obrir.
—Rosalía, seu.
—Tinc la llet al foc.
—Tens la llet al foc des de dissabte.
La infermera es va asseure al tamboret de les visites, el que es fa servir per prendre la tensió, amb l'abric posat i la bossa damunt dels genolls.
L'Águeda havia passat el diumenge a la tarda amb una cosa donant-li voltes. Al cantell de la llibreta grisa que la Rosalía havia empès fins al fons del calaix de la camilla hi havia una filera de números escrits a bolígraf, ja mig menjada pel frec. No era una data: eren massa dígits i no hi havia barres. I dijous, al consultori tancat, amb en Fermín Ozaeta, l'agutzil, passant el dit per la pols de les cadires, l'Águeda havia vist aquella mateixa filera escrita a mà a la cartolina de l'horari, enganxada per dins del vidre de l'entrada.
Era el telèfon del consultori. El d'abans que el 2011 centralitzessin les trucades a l'àrea i aquell número deixés d'existir.
—Li vas posar el número de la consulta al cantell —va dir l'Águeda—. Perquè si es perdia sabessin on tornar-lo.
La Rosalía va mirar la màquina de la tensió. Després va mirar el calendari de laboratori de la paret, el del camp de lavanda, amb els dies ratllats fins al 17.
—Se'm va perdre dues vegades en trenta-cinc anys —va dir—. Una al bar i una altra a l'autobús de Tafalla. Les dues vegades em van trucar a aquell número i les dues la vaig anar a recollir jo.
Va treure la llibreta de la bossa i la va deixar damunt del taulell, entre la carpeta blava i la caixa de bosses. Hule gris, dels que folraven a la papereria de Tafalla, amb les cantonades arrodonides de tant anar i venir en una butxaca i una goma de les de fa ixar bitllets subjectant les tapes.
—Obre-la tu —va dir—. Jo ja sé què hi diu.
La primera pàgina estava escrita amb una lletra petita, molt vertical, de les que s'aprenien per cabre en una fitxa. A dalt, subratllat dues vegades: *dosi · al·lèrgies · qui viu sol*.
—La vaig començar el noranta-u —va dir la Rosalía—. En Braulio encara no havia arribat. Aquí hi havia el d'abans, el d'aquella lletra punxeguda de les fitxes, que no m'explicava res i se n'anava a les dues. Jo era la que pujava al barri alt a posar les injeccions, i la primera vegada que vaig punxar a un home el que no li tocava perquè ningú no m'ho havia dit, vaig baixar a Tafalla i em vaig comprar aquella llibreta.
—I quan va arribar el teu germà?
—Quan va arribar en Braulio, el noranta-tres, s'ho sabia tot de memòria als sis mesos. Quatre-centes persones. Qui no obre a la primera, a qui li senta malament la penicil·lina, a quina casa cal cridar dues vegades des del portal. Jo vaig continuar escrivint-ho igual.
—Per a què, si ell s'ho sabia?
—Perquè la memòria d'un home s'enterra amb ell —va dir la Rosalía, i es va quedar mirant la màquina de la tensió una altra vegada.
L'Águeda va anar passant pàgines. No era un historial: era una altra cosa. Al costat de cada nom, la pauta i les al·lèrgies, sí, però també la lletra petita que cap ordinador no guarda. *No llegeix el prospecte, llegeix-l'hi tu.* *Viu sola, la filla a Saragossa.* *Timbre espatllat, cridar dues vegades des del portal.* *Se li acaba divendres.* *No condueix.* Anotacions de tres paraules, escrites dretes, amb el boli que portés aquell dia: unes en blau, altres en verd, alguna en vermell.
Hi havia també noms ratllats amb una ratlla neta, sense acarnissar-se, una ratlla d'infermera, i al costat la data i res més. Trenta i escaig en trenta-cinc anys. L'Águeda en va reconèixer dos de cop: la dona que li venia els ous a la seva mare i l'home que escombrava davant de l'església els dissabtes.
—El metge d'àrea té l'historial —va dir la Rosalía—. Té l'analítica, l'al·lèrgia i la dosi. No té això. I això és el que cal per saber si una persona es prendrà la pastilla o es deixarà el cartró damunt del televisor.
—Rosalía.
—T'ho dic perquè m'ho preguntes.
—T'ho pregunto perquè el dia 26 s'asseu aquí una inspectora.
—Ja ho sé. Per això l'he baixat avui i no dissabte: vull que sàpigues què hi ha dins abans que t'ho pregunti ella.
L'Águeda va arribar als últims fulls, els que s'escriuen quan la llibreta ja porta mitja vida oberta. Allà la lletra canviava de mida, s'estrenyia, es tortava; hi havia dates noves damunt de dates velles. I al marge esquerre, al costat d'alguns noms, una creu petita a llapis.
Les va comptar dues vegades. Onze creus.
Es va aixecar, va obrir la carpeta blava i hi va posar al costat la llista que havia fet divendres amb els noms de les trenta-una receptes. La llibreta els portava per l'any en què cadascun s'havia quedat sol; la seva llista anava per data de recepta. Va haver de creuar-los amb el dit, un a un, com diumenge. Baraibar. Ochandiano. Redín. I els altres vuit.
Els mateixos onze, sense un de sobra ni un de menys.
—Aquests onze estan marcats aquí des d'abans que tanqués el consultori —va dir l'Águeda.
—Estan marcats des que es van quedar sols a casa —va dir la Rosalía—. Uns fa quinze anys i altres fa tres. La creu la vaig posar jo el dia que em vaig adonar que si no hi pujava ningú, no hi pujava ningú.
Va tancar la llibreta amb les dues mans, li va passar la goma i la va ficar a la bossa abans d'aixecar-se.
—La vaig començar el noranta-u i l'he portada jo sola —va dir—. Aquí hi ha tot el que d'aquesta gent no hi ha en cap paper.
Va sortir al carrer a les vuit i quaranta, i l'Águeda la va veure passar per davant de l'aparador sense mirar a dins. A Valdecierzo l'única llista que diu qui viu sol la va escriure una infermera fa trenta-cinc anys en un hule gris, la porta a la bossa i no consta enlloc.