Vaig graduar un 6a honrat i 27 alumnes es van quedar a baix

—Aquest 6a és honrat. T'ho firmo.

—Tinc vint-i-vuit matrícules d'octubre penjant d'aquella paret, Nekane.

—Doncs de les vint-i-vuit avui en puja una, i no serà per força.

—Això no és una previsió, és una amenaça.

Fa onze anys que cargolo preses en aquest rocòdrom. Sóc l'equipadora: munto les vies, decideixo per on es puja i els poso el grau. L'Óscar Peláez porta el negoci. Aquell matí feia vint minuts que érem davant de la mateixa paret.

La via era la de l'examen final del curs d'iniciació. Vint metres, preses grogues i un sol pas seriós a l'altura del setè segur, el setè punt on s'enganxa la corda. Allà la mà dreta se'n va amunt, el peu esquerre queda ben posat, i el peu dret ha de buscar una presa petita, un pessic de resina de la mida de mitja galeta, que és a la vista de qualsevol des de terra. Qui la trepitja, puja. Qui estira del braç abans es queda penjat a un pam de la presa següent i baixa a la corda.

No hi ha parany. No la vaig amagar. La vaig posar on es veu.

—Treu-la —va dir l'Óscar—. O posa'n una de gran al costat.

—La necessiten.

—Per això et dic que la treguis.

El número que discutíem no és un número. L'escala francesa —6a, 6b, 6c, i així cap amunt— sembla una mesura, i no ho és. Ningú no fica una via en una màquina i en treu el grau. L'equipadora proposa: jo munto els moviments i dic 6a. Després l'escalen altres, la comparen amb les vies que ja coneixen i amb les d'altres rocòdroms, i d'aquella discussió en surt un consens. El grau és això, l'acord. Per això una via pot passar-se tres setmanes sent un 6a discutit abans d'assentar-se en 6a+.

Aquell acord és el millor que té aquest esport i el que el fa tan fàcil d'espatllar. Un metre és un metre a Pamplona i a Lió. Un 6a és un acord entre gent que s'ha penjat de les mateixes preses, i un acord es pot afluixar poc a poc sense que ningú firmi res. N'hi ha prou que cada equipador arrodoneixi cap avall quan el client es queixa. Tres anys d'arrodoniments i el 6a de casa teva ja no és el 6a de ningú més.

—I quant fa exactament un 6a? —em va preguntar l'Óscar, que sap perfectament la resposta i la fa igual cada trimestre.

—Depèn de a qui li ho preguntis.

—Això no és una mesura.

—Benvingut a l'escalada.

Va començar l'examen. El primer alumne es va estrènyer els peus de gat —les sabatilles d'escalada, sempre dos números petites—, va arribar al pas, va clavar la vista a la mà de dalt i va estirar. El peu dret li va quedar baix, el maluc se li va separar de la paret i els braços es van menjar tot el pes. Va aguantar tres segons, va buscar una força que no venia inclosa a la matrícula i se'n va anar a la corda.

El segon va veure caure el primer i va decidir estirar més de pressa. Va aconseguir caure abans. La tercera va provar d'entrar des de més avall. El quart va canviar de mà. Una alumna va preguntar si podia fer servir les preses blaves i l'Óscar, des de terra, va contestar que per ell podia fer servir l'escala d'incendis.

El mateix pas tampoc no val el mateix per a tots els cossos. Amb braços llargs, aquella presa petita sobra: arribes a la presa següent estirant-te i ja està. Amb braços curts cal girar el maluc, carregar la cama i pujar l'espatlla. Si gradúo pensant només en el primer, el segon es troba amb un problema molt més dur sota la mateixa etiqueta. Difícil, d'acord. Per a qui?

Jo els baixava, apuntava l'intent i li feia a cadascun la mateixa pregunta:

—On tenies el peu dret?

Cap no ho sabia. Es recordaven de la mà, de l'espatlla, de la cara de l'Óscar, que hi havia un mosquetó tort. El peu dret no sortia a la pel·lícula. Aquest és el vici que porta un curs d'iniciació quan va amb pressa: ensenyes a agafar abans que a col·locar-te, i l'alumne aprèn a resoldre-ho tot estirant el braç cap amunt.

Al desè intent fallit, l'Óscar es va acostar al peu de via amb la carpeta enganxada al pit.

—Posa-li 5+.

—Continuarien caient al mateix lloc.

—Ja, però caurien d'una cosa més fàcil.

Aquest és el negoci d'estovar els graus. Si un rocòdrom diu 6a al que el consens posaria en 5+, l'alumne acaba el curs convençut que encadena un 6a —és a dir, que el puja sencer sense caure ni penjar-se de la corda—, renova a l'octubre per buscar el 6b i s'endú d'aquest lloc una sensació estupenda. L'etiqueta ven. El problema arriba el dia que surt a roca, perquè el 6a de la guia no té gerent, no depèn de les matrícules d'octubre i no baixa el grau perquè algú hagi pagat un curs. Allà l'escalador descobreix que el seu historial estava inflat, i falla sense saber per què, perquè fa mesos que rep notes que li tapaven justament el que no havia après.

Quan li va tocar a la Rosa Iturbe quedaven sis alumnes, poc magnesi i cap esperança comercial. La Rosa és fisioterapeuta, es va apuntar a l'abril i en tot el curs no ha dit més de quatre frases. Es va lligar, va revisar el nus, va mirar la paret una bona estona i va pujar.

Va arribar al pas i no va estirar. Va posar la mà dreta a la presa alta, es va quedar allà quieta i va abaixar la vista. L'Óscar va fer un soroll d'enterrament. La Rosa va trobar la presa petita amb la punta del peu dret, va esperar que el maluc li quedés a sobre d'aquell suport i llavors va estirar la cama. El cos va pujar abans que el braç hagués de fer gran cosa. La mà esquerra va arribar a la presa següent gairebé sobrant.

Va acabar la via i va arribar a la reunió, les dues anelles cargolades al final del recorregut.

—Ja està? —va preguntar des de dalt.

—Ja està.

—És que m'he mirat el peu.

—Es nota que treballes amb gent que camina.

Va baixar, i els altres vint-i-set es van acostar a la paret a examinar de prop la presa que feia dues hores que trepitjaven amb els ulls. L'Óscar va mirar la seva llista: una encadenada, vint-i-set pendents.

—Què els poso? —va dir.

—Curs completat. Via pendent.

—Això no es pot vendre.

—Doncs no ho venguis.

Es va quedar un moment callat, mirant la paret amb aquella cara que se li posa quan deixa de discutir amb mi i comença a fer números.

—Curs nou —va anunciar, ja camí de l'oficina i en veu alta, perquè ho sentís el grup sencer—. Sis setmanes, quaranta euros. Es diu Peus. I la via de l'examen la deixes exactament com està.

Vint-i-set s'hi van apuntar abans de treure's els peus de gat.