El 1960 un terratrèmol va marcar 9,5 i el mar va arribar al Japó

22 de maig de 1960, les tres i onze de la tarda al sud de Xile: el terra es va moure durant uns deu minuts i els sismògrafs de mig món es van sortir d’escala. El número que avui porta aquell terratrèmol, un 9,5 de magnitud de moment, és el més gran mai mesurat amb instruments, i es va calcular força després: l’escala de moment no existia el 1960. Seixanta-sis anys més tard, encara no n’hi ha hagut cap altra d’igual.

La xifra enganya perquè sembla una nota sobre deu. La magnitud de moment és logarítmica: cada punt sencer equival a unes trenta-dues vegades més energia alliberada. Entre el 8,5 d’un terratrèmol devastador i el 9,5 d’aquell dia no hi ha un esglaó, n’hi ha trenta-dos.

El que va cedir va ser un tram de falla d’uns mil quilòmetres —la distància que hi ha de Barcelona a París per carretera— on la placa de Nazca s’enfonsa sota Sud-amèrica. Trossos sencers de costa van baixar prop de dos metres de cop i s’hi van quedar. Al riu Cruces, al nord de Valdivia, l’aigua va entrar en uns camps de vaques que no es van tornar a assecar mai: avui són un aiguamoll protegit ple de cignes de coll negre.

A partir d’aquí la història deixa de ser xilena.

En mar obert, una ona de tsunami s’aixeca unes desenes de centímetres i passa per sota d’un vaixell sense que ningú a bord se n’adoni. El perillós és la velocitat: travessa l’oceà a uns 700 quilòmetres per hora, la d’un avió de línia. Quan el fons es torna poc profund, la part baixa de l’ona frena i tota aquella energia s’aixeca contra la costa.

Hilo, la ciutat principal de l’illa gran de Hawaii, va tenir avís. Les sirenes van sonar de nit i el mar va entrar de matinada, quinze hores després del terratrèmol. Part de la gent havia baixat a mirar la badia o havia tornat a casa entre una ona i la següent. Hi van morir 61 persones i el front marítim va quedar arrasat; Hilo va decidir no tornar a construir a la franja baixa i aquell terreny avui és un parc.

L’ona va continuar cap a l’oest. Vint-i-dues hores després del terratrèmol, a 17.000 quilòmetres —mitja volta al planeta—, va arribar a la costa pacífica del Japó. A Ofunato i a altres ports de la prefectura d’Iwate es va endur cases i barques. Hi van morir unes 140 persones per un terratrèmol que havia passat a l’altre hemisferi mentre dormien.

Cinc anys més tard, sobre un observatori que ja funcionava a Honolulu des del 1949, la Unesco va coordinar el primer sistema internacional d’avís de tsunamis del Pacífic. La seva raó de ser cap en un càlcul d’aquella nit: l’aigua triga quinze hores a anar de Xile a Hawaii i vint-i-dues a arribar al Japó, i en vint-i-dues hores dona temps a pujar a peu a una muntanya.