Margen
Abans: a Valdecierzo algú signa amb la lletra del doctor Sagasti, mort el 2024. L'arxiu del consultori tancat està al dia. Queden deu dies.
El dissabte a les dues, amb deu dies per endavant per a la inspecció, l'Águeda Mendioroz, apotecària de Valdecierzo, va abaixar la persiana i va pujar al barri alt amb una carpeta que no era de la farmàcia: dos fulls quadriculats amb onze noms, l'acusament del certificat que havia enviat a en Marcial Beloki i, copiades a mà el dijous, dues línies de dues fitxes del consultori.
En Simón Goñi, forner, baixava amb la furgoneta i les safates ja buides i va frenar al seu costat.
—Puges a veure la Rosalía? —va dir—. Porta-li la barra de mig, que avui no ha baixat.
L'Águeda va agafar el pa i va continuar costa amunt. La casa de la Rosalía Sagasti és l'última del carrer de la Font, enganxada a la del metge, amb la mateixa calç i el mateix ràfec de teula vella. La Rosalía va ser infermera del consultori de Valdecierzo durant trenta-quatre anys i es va jubilar sis mesos abans que el seu germà es morís. L'Águeda la coneix des de les vacunes de l'escola: dos punts a una cella als nou anys, i les nits en què la farmàcia obria a les tres de la matinada perquè la Rosalía trucava al timbre i deia un nom i una dosi, en aquest ordre, sense donar els bons dies.
—Passa, que tinc el cafè fet —va dir la Rosalía, i es va apartar del muntant sense deixar anar el pom.
El menjador feia olor de cafè i de lleixiu. Sobre la taula camilla hi havia unes estovalles de quadres doblegades en dos i, sota el doblec, alguna cosa amb els cantons durs. La Rosalía hi va posar la safata a sobre.
—Vinc per feina —va dir l'Águeda—. Ve inspecció el vint-i-sis i de la farmaciola del consultori m'ho preguntaran a mi. Dijous hi vaig entrar amb en Fermín.
—I no hi havia res per inventariar.
—No vaig poder entrar a la farmaciola. —L'Águeda va obrir la carpeta i va posar entre les tasses el full amb les dues línies que havia copiat a mà—. Vaig entrar a l'arxiu. I l'arxiu està al dia.
La Rosalía es va posar les ulleres de prop, les que porta penjades d'un cordó de sabata, i va llegir la primera línia copiada, sense pressa, movent els llavis com qui comprova una dosi.
—Ochandiano, Balbina. Digoxina zero coma vint-i-cinc, un comprimit al dia, trenta dies. —Va deixar el full—. Això ho va posar el Braulio el 2019, quan la va enviar al cardiòleg d'Estella. Què vols que et digui?
—Llegeix el de sota.
La Rosalía no va tornar a agafar el full.
—Llegeix-ho tu.
—A sota hi diu «revisió, segueix igual», amb data de febrer d'enguany. I a la del Celedonio Baraibar hi diu «passa a tres quarts, analítica a l'hospital comarcal», també de febrer. El Braulio fa dos anys que és mort, Rosalía. Aquestes dues línies estan escrites en lletra d'impremta, petita i dreta, de les d'omplir formularis. —L'Águeda va deixar el bolígraf damunt del full, com es deixa una carta damunt de la taula—. De qui és aquesta lletra?
La Rosalía es va servir sucre i va remenar a poc a poc, dues voltes.
—El metge d'àrea passa dos matins —va dir—. Algú en prendrà nota.
—El metge d'àrea passa a vint-i-dos quilòmetres i no té aquestes fitxes. Les té un fitxer de quatre calaixos en una casa precintada des de fa dos anys i quatre mesos. I aquest fitxer és l'única cosa de tot l'edifici que no té pols. Es veu a contrallum, Rosalía: la sala d'espera té una capa grisa uniforme i el fitxer et torna el reflex de la finestra.
La infermera va deixar la cullereta al plat i la va posar recta, alineada amb la vora.
—Doncs pregunta-ho a qui tingui la clau.
—Ja ho he fet. Les claus les té en Fermín, l'agutzil, al casellari onze, i al seu llibre d'hule hi posa «clau», en singular. Lliurada per la gerència el dotze d'abril de dos mil vint-i-quatre, amb la signatura del secretari creuant el nus i sense desfer fins dijous. Una clau. La de la porta gran. —L'Águeda va esperar que passés el tractor dels Ballarena pel carrer—. De la farmaciola no hi ha clau en cap llibre de cap armari. I la porta de la farmaciola estava tancada, amb el pestell net i sense una rascada.
La Rosalía va mirar la finestra una bona estona.
—La clau de la farmaciola la vaig tenir jo vint-i-cinc anys —va dir.
—Vint-i-cinc anys.
—Des de l'obra. —Es va aixecar, va anar a l'aparador i va tornar amb una foto emmarcada: dotze persones davant d'una façana amb bastida i, al marge, l'any escrit amb retolador, 1998. Al centre, el seu germà amb bata. A l'esquerra, un paleta amb la paleta enlaire. A la dreta, ella mateixa, vint-i-vuit anys més jove, amb una caixa de cartró als braços—. Ens van ampliar el consultori per darrere, pel corral de la casa parroquial. El Braulio va demanar una cosa a la Diputació i l'hi van donar: que la farmaciola tingués porta pròpia al carreró del safareig. Abans, per posar una injecció a les quatre de la matinada, calia obrir la consulta sencera, encendre tots els llums i signar el llibre de guàrdia. Amb aquella porta hi entrava jo sola, agafava el que calgués i tornava a sortir. Per allà entraven també les neveres de les vacunes.
—I el pany no és al llibre de claus.
—La porta la va posar un paleta de Tafalla que es deia Julián i va cobrar en efectiu. L'obra sí que hi és, amb el seu número d'expedient. El pany, no. No el van apuntar mai, perquè el llibre de claus el van fer el vuitanta-set i ningú no el va tornar a obrir fins a l'enterrament. El 2011 va venir el manyà de Tafalla a greixar-li el pestell, que amb la humitat s'agafava, i tampoc no ho va apuntar ningú.
L'Águeda va fer el compte per dins. Vint-i-vuit anys d'un pany que no existeix en cap paper de l'ajuntament i que sí que existeix en una foto amb bastida.
Va sonar el telèfon fix del passadís, un timbre dels de campana. La Rosalía es va aixecar recolzant-se a la taula i va sortir. L'Águeda la va sentir dir «sí», la va sentir dir «dilluns», la va sentir dir «digues-li que no se la salti». I mentre l'escoltava, va mirar el doblec de les estovalles.
A sota treia el cap un cantó d'hule gris, de l'hule amb què es folraven les llibretes a la papereria de Tafalla. Una llibreta. Al cantell, a bolígraf i ja mig menjada, una filera de números que no era una data.
La Rosalía va tornar, va penjar i, sense seure, va ficar la mà sota les estovalles, va treure la llibreta grisa i la va deixar al calaix de la camilla. La va empènyer amb dos dits fins al fons.
—Això és meu —va dir.
—No t'ho he preguntat.
—T'ho dic igual.
—Rosalía. —L'Águeda no es va aixecar—. Ensenya'm la porta.
La infermera es va quedar mirant-la. Després va agafar la rebeca del respatller.
—Porta el pa, que el cafè se't refreda igual.
Van baixar totes dues pel carrer de la Font, van passar la farmàcia amb la persiana abaixada i van seguir el camí del safareig fins al carreró que separa el corral de la casa parroquial de la paret del darrere del consultori. És un passadís de metre i mig, amb herba al mig i les roderes d'un carro que ja no existeix.
La porta de la farmaciola és a la meitat: metàl·lica, pintada de verd lama com les reixes i les persianes, sense número i sense bústia. L'Águeda hi havia passat pel davant mil vegades sense mirar-la, igual que l'havia vista per dins el dijous des del passadís. El que no havia vist mai era l'escaló.
Es va ajupir. El carreu de l'entrada, un pam de pedra, estava escombrat. No fregat: escombrat, amb l'herba tallada arran just al davant i les fulles del noguer amuntegades a un costat, no a sobre. En una casa tancada feia dos anys i quatre mesos, amb els coloms entrant per la teulada del corral, aquell escaló estava escombrat. I a la boca del pestell, quan li va tocar la llum de costat, no hi havia teranyina.
—I qui escombra?
—El vent —va dir la Rosalía.
—Rosalía.
—Águeda, tu te'n recordes de com era això. —La infermera s'havia posat de cara a la paret i parlava cap a la porta, no cap a ella—. Els dijous venien trenta persones de set pobles. El Braulio sortia a les nou i tornava a les nou. Ara has de demanar hora per una màquina que et pregunta el número de targeta.
—Això ja m'ho sé.
—Doncs això és tot el que hi ha.
Van tornar costa amunt sense parlar. Al portal, la Rosalía va embolicar mitja dotzena de nous en paper d'estrassa i les va ficar a l'Águeda a la butxaca de l'abric, com feia amb les mares joves que sortien del consultori amb una criatura als braços i cara de no haver dormit.
—Dilluns et baixo jo la recepta de la Balbina —va dir.
—Dilluns tinc comanda a les vuit.
—Doncs a les vuit.
L'Águeda es va guardar el dilluns on es guarden les coses que s'han de mirar de prop.
Es va ajupir a apartar un test perquè el full de la porta no hi piqués. I en ajupir-se, l'Águeda va veure què hi havia darrere.
El rebedor té un tauler de suro petit, dels de carnisseria, amb quatre claus penjades de les seves escàrpies. La del portal. La de la casa del Braulio, amb una anella vermella. La d'una finca, amb un cordill. I la quarta, més curta, plana i dentada pels dos cantons, de les de pany de seguretat, amb una etiqueta de cartolina groga lligada amb fil de bramant.
L'Águeda la va llegir des d'on era, sense fer un pas, amb les ulleres de prop que també porta penjades del coll.
Hi deia FARMACIOLA i, a sota, amb la mateixa tinta blava del marge de la foto, 1998.