Margen
El celobert del meu edifici torna les veus, com tots. Me'n vaig adonar un dimarts, estenent la roba: em va caure una agulla d'estendre, vaig dir «vaja», i ho vaig sentir dues vegades. La primera no era meva.
Vaig fer proves amb mètode casolà. Vaig comptar fins a tres: el celobert va dir «tres» un instant abans que jo. Vaig provar paraules impossibles d'endevinar —ornitorinc, Villaconejos— i arribaven igual, mig segon per davant, amb la meva veu exacta, com un apuntador que se sap el meu paper millor que jo.
La veïna del quart, que fa quaranta anys que viu aquí, em va veure abocat a la barana i no va preguntar res. Només va dir: «No li doni conversa, que s'anima», i va tancar la finestra sense esperar resposta.
Ahir a la nit, mentre recollia la roba de la corda, el celobert va parlar sense que jo digués res: «Truca-li». La meva veu, la meva manera d'empassar-me la ela. Em vaig quedar quiet, esperant el meu torn com qui espera que passi un tren. No va arribar: el celobert no repeteix mai.
Avui fa tot el dia que porto el telèfon a la mà. El celobert calla, com qui ja ha fet la seva part.