Un joguetaire noruec va ensenyar a reanimar a 500 milions

El 1960, un fabricant de joguines de plàstic de Stavanger anomenat Åsmund Lærdal va treure al mercat un tors de plàstic tou amb la boca oberta, una via respiratòria a dins i una cara de dona jove amb els ulls tancats. El va anomenar Resusci Anne. La seva empresa calcula que amb els seus maniquins de reanimació s'ha format des d'aleshores més de cinc-cents milions de persones, i a aquella cara se l'anomena la cara més besada del món.

El 1954, el fill de Lærdal, Tore, de dos anys, s'estava ofegant i el seu pare el va treure de l'aigua i li va desembussar la gola amb els dits. Quatre anys després, l'anestesista noruec Bjørn Lind i el seu col·lega austríac Peter Safar, que treballava a Baltimore, lluitaven perquè els sanitaris deixessin de moure els braços de l'accidentat —el mètode de Holger Nielsen, de 1932, que la Creu Roja ensenyava des de 1951— i aprenguessin a bufar aire dins d'un pulmó. A Safar li faltava una cosa per ensenyar-ho: algú a qui practicar-ho sense matar-lo. Lind coneixia Lærdal, que ja emmotllava nines de plàstic i ferides de mentida per a la Creu Roja noruega, i li va demanar un cos.

Lærdal va construir el tors, el pulmó de goma i la mandíbula articulada. La decisió que el va fer famós va ser l'altra: quina cara posar-li. Va triar una de dona, i el 1960 això era un càlcul pràctic, perquè qui feia el curs era gairebé sempre un home i ningú no volia que un bomber es negués a bufar a la boca d'un maniquí amb bigoti.

La cara la tenia vista a casa. La va modelar l'escultora Emma Matthiasen a partir de la mascareta coneguda com «la desconeguda del Sena», un rostre de guix de dona jove, amb les parpelles baixades i mig somriure, que els tallers de París venien des de finals del segle XIX i que va acabar penjat en salons de mitja Europa. Matthiasen li va obrir la boca i li va treure el somriure, perquè per allà hi havia d'entrar l'aire. A casa de la família de la seva dona n'hi havia un a la paret. Rilke l'esmenta en un llibre de 1910; Camus la va anomenar «una Gioconda ofegada»; Nabókov li va escriure un poema en rus el 1934.

El que s'explica d'ella és que la van treure del riu al París de la dècada de 1880 i que un empleat de la morgue, impressionat per la seva cara, va fer fer el motlle. D'això no hi ha papers. No hi ha nom, no hi ha data, no hi ha atestat i no hi ha ni un sol registre que digui qui era ni si va arribar a ser en aquell riu. Hi ha metges forenses que sostenen que un ofegat no té aquella cara. L'únic comprovable és el guix, el taller que el venia i el que algú va decidir fer-ne seixanta anys després.

Amb el maniquí, el boca a boca es va poder ensenyar en sèrie: als anys seixanta, als bombers, als socorristes, a les infermeres; després als instituts. El 1960, el mateix any que va aparèixer l'Anne, un equip de l'hospital Johns Hopkins va publicar que prement el pit des de fora es movia prou sang per mantenir algú viu, i Lærdal va haver de reforçar el tòrax del maniquí perquè aguantés les compressions. Les dues meitats del que avui anomenem reanimació cardiopulmonar es van ajuntar damunt d'aquell tors.

El motlle no ha canviat. La cara que et trobes avui al maletí d'un curs de primers auxilis, amb la barbeta que cal aixecar i els llavis de plàstic, surt de la mateixa mascareta que penjava a la paret d'un saló noruec i, abans, a l'aparador d'un taller de guixaires de París.