La Tránsito aguanta fins al 28 i demana pa els dilluns

Abans: una factura de febrer del 2024 va destapar que Celso Larrauri crema retalls de palet en lloc de faig. Li queden vuit escoles.

Eulogio Satrústegui va arribar a les sis, vint minuts abans que cap altre dia, i va pastar per a les vuit escoles sense donar els bons dies. Eulogio Satrústegui, pastador, cinquanta-dos anys, trenta-tres dels quals en aquesta casa, pesa la massa des que en tenia dinou i no havia faltat a una hora d'entrada en tot aquell temps.

Celso Larrauri, mestre forner i amo de l'obrador, feia estona que era a baix, des de les cinc, i es va posar al seu costat a bolejar. Sis-centes vint barres i mil tres-cents panets: amb vuit escoles el pastat cap en dues pasteres i sobra lloc a la tercera, que és la manera més curta de dir el que ha passat en dues setmanes.

A les sis i vint l'Eulogio va parlar sense aixecar la vista del marbre.

—Em vas dir: signa el que porti el de Noáin, que jo soc al metge.

—Això et vaig dir.

—No em vas dir que el que portava el de Noáin no era faig.

—No t'ho vaig dir.

—Doncs això és el que jo li explicaré a la inspectora el vint-i-vuit si m'ho pregunta, amb aquestes paraules. —L'Eulogio va tallar la massa amb la rasqueta, una, dues, tres—. No perquè et vulgui fer mal. Perquè la meva signatura és en aquell paper i jo tinc dues filles.

—Ho explicaràs tu o ho explicaré jo —va dir el Celso.

—Això ho dius ara.

Van continuar bolejant fins a les set sense dir res més. A un quart de vuit va sortir la furgoneta amb les vuit entregues, i el Celso va fer les vuit ell sol, com tots els dies des que la Izaskun es va quedar la part dels papers i ell la de la carretera.

Paulino Garisoain va arribar a dos quarts de deu a peu, amb una carpeta de gomes sota el braç. Vuitanta-un anys, trenta-un de forner en aquest mateix forn, jubilat des del noranta-nou. No es va treure l'abric.

—Et porto el número.

Va posar damunt del marbre dos fulls grapats, amb capçalera de Refractarios Ordoiz, de Berriozar, que és la casa que li va vendre el material el setanta-quatre i que continua oberta amb el nét.

—Llegeix tu, que jo sense les ulleres no llegeixo aquelles lletres —va dir el Celso.

—Aixecar la filera u sencera, els sis maons de la boca. Refer el junt amb morter refractari. Ficar una càmera d'inspecció pels conductes i netejar els dos trams de sota la solera, que fa dos anys que empassen el que empassen. I tornar a assentar la filera. —El Paulino va baixar el dit fins a l'última línia—. Nou mil quatre-cents euros més l'impost. Cinc dies d'obra.

—Cinc dies.

—Cinc dies amb el forn ben fred. Per ficar-s'hi a mirar en té prou amb una nit, ja ho vas veure dissabte, i perquè agafi el morter cal baixar de quaranta graus, però això baixa sol mentre ells aixequen la filera i netegen els conductes, que és feina que no demana fred. O sigui que l'apagada et costa una nit, no dos dies. —El Paulino va girar el full—. Avui és dinou. Apagues el divendres vint-i-dos així que treguis l'última fornada, entren el dissabte vint-i-tres, treballen el diumenge, que això ho he preguntat i ho fan encara que et cobrin el cap de setmana a part, i surten el dimecres vint-i-set. L'encens el dimecres així que surtin, i el dijous a primera hora te'l veuen calent i amb pa a dins.

—Quant a part?

—Això ja no t'ho he preguntat, perquè primer vull saber si tens els nou mil quatre-cents.

El Celso no va contestar.

—L'altre compte te'l faig de franc —va continuar el Paulino—. El forn elèctric de pisos que vol la teva filla són quaranta-un mil, es munta en tres setmanes i no estaria posat per al vint-i-vuit ni pagant-lo avui. Així que per a aquesta inspecció només hi ha una porta, i val nou mil quatre-cents.

—I la llenya.

—I la llenya. Des de demà, faig.

Allò l'hi va dir ja al pati, amb la porta tancada al darrere, que és com diu el Paulino el que no vol que senti la filla.

—Si poses la filera nova i li continues ficant el de sempre per sota, en un any i mig estàs igual, i aleshores ja no hi haurà qui et signi res. Són dos mil quatre-cents euros l'any més. Jo no sé d'on els treus, però sé que els has de treure.

La Izaskun Larrauri va pujar a l'oficina a les onze i va obrir la caixa a la pantalla. Vint-i-nou anys, administrativa de l'obrador, filla del Celso, porta els comptes de la casa des dels vint-i-quatre.

—Aita, puja.

El Celso va pujar amb el davantal posat.

—Tres mil cent quaranta euros —va dir ella—. Això és el que hi ha avui al compte, i d'aquí surten les nou nòmines del dia trenta, la farina del camió de dilluns i l'assegurança del trimestre. Amb el que entra fins a final de mes, ens queden quatre-cents.

—El Paulino diu nou mil quatre-cents.

—Nou mil quatre-cents. —La Izaskun va girar la pantalla—. I a més hem perdut el Sagrado Corazón, que eren cent seixanta barres i tres-cents panets diaris, o sigui tres mil set-cents euros al mes que ja no entren. Demanar nou mil quatre-cents a un banc ensenyant-li un compte que acaba de perdre tres mil set-cents al mes és demanar-ho perquè et diguin que no.

—Doncs es demana igual.

—Es demana dijous, que és quan hi ha el d'empreses a l'oficina d'Estella. I es demana amb les comandes signades al davant, no amb bones intencions.

—Quines comandes signades.

—Les que no tenim.

L'Opel blanc de la Tránsito Chamorro va entrar al pati a les dotze i vint, sense avisar, com sempre. Tránsito Chamorro, cinquanta-dos anys, cap de cuina del grup Virgen del Puy, que són quatre de les vuit escoles que li queden al Celso i mil quatre-cents cinquanta nens menjant cada dia. Duia una carpeta de plàstic blava i no la va deixar en tota la conversa.

—Vinc del consell d'ahir —va dir—. Va durar quatre hores i el teu afer van ser onze minuts.

—Onze minuts.

—Onze. I et dic el que va passar en els onze, perquè t'ho has guanyat. —La Tránsito va posar la carpeta al marbre—. Vaig llegir en veu alta el compromís que em vas enviar ahir a les dotze i sis. Filera u de la solera, junt de la boca, abans del vint-i-vuit, signat per tu. Quatre línies. El director financer va preguntar si hi havia un informe tècnic al darrere i li vaig dir que no, que hi havia un forner que escriu el que farà i després ho fa, i que fa nou anys que li compro així.

—I?

—I hi havia un sobre damunt la taula abans que jo entrés. De Panificadora Duero. Oferta a dotze mesos per als quatre centres amb un sis per cent de descompte sobre el que et pago a tu.

El Celso es va eixugar les mans al davantal, encara que les tenia seques.

—Un sis per cent són uns tres mil euros l'any per a ells —va dir la Izaskun des de l'escala.

—Tres mil cent seixanta —va dir la Tránsito, sense mirar-la—. Jo també sé multiplicar. El que no sap fer Duero és portar-me el pa abans de les vuit a quatre cuines que són a quatre pobles diferents, perquè reparteixen des de Berriozar amb una ruta de divuit parades i jo seria la quinze. Això ho vaig dir i ho vaig fer constar en acta.

Va treure de la carpeta blava el full de comanda del grup, el de tot l'any, amb les caselles dels dies impreses.

—Continuem amb tu fins al vint-i-vuit. Això ja està votat i no m'ho poden tombar. —Va destapar el bolígraf—. I ara el que no et vaig dir dissabte, que és el que et porto avui.

—Digues.

—Els dilluns. Des que jo porto aquest grup, els dilluns els meus quatre menjadors donen pa de motlle industrial, perquè la meva antecessora va tancar així el contracte i ningú no l'ha tocat. Són mil quatre-cents cinquanta nens menjant pa de bossa un dia de cada cinc. Fa tres anys que ho vull canviar i no tenia amb qui, perquè l'únic que em serveix abans de les vuit ets tu.

—Jo els dilluns pasto igual.

—Ja sé que pastes igual. El que no tens és a qui vendre-ho.

I per primera vegada en nou anys el va tractar de vostè.

La Tránsito Chamorro va ratllar «dimarts a divendres» a la casella dels dies, va escriure a sobre, en majúscules, DILLUNS A DIVENDRES, va signar a sota i va posar la data: dinou de març. Dues-centes noranta barres més a la setmana, a partir de l'u d'abril. Va arrencar la còpia groga i la va deixar damunt del marbre, al costat de les dues barres de cantell del dimarts cinc, que encara hi eren.

—Això no ho signo contra el paper del vint-i-nou —va dir—. Això ho signo contra vostè, i si el vint-i-nou no hi ha paper em quedo amb la signatura a la mà i amb cara de ximple davant del meu consell. Porti-ho al banc dijous, que per això l'hi dono avui i no l'u.

El Celso va agafar la còpia groga amb les dues mans.

—Hi ha tres dies que no li podré servir. El vint-i-cinc, el vint-i-sis i el vint-i-set, que és la setmana de l'obra.

—I aquells tres dies què mengen les meves criatures?

—El forn petit, l'elèctric dels panets, i pa del dia abans. Dona per a la meitat.

—Doncs apunti-ho també al paper que porti al banc, amb les dates. —La Tránsito no va moure la cara—. Jo això ho signo una vegada, Celso, i ho signo avui. El vint-i-vuit no.

—Com sap vostè que vaig al banc dijous?

—Perquè el d'empreses és a Estella els dijous i això ho sap el poble sencer. I perquè el Paulino Garisoain va demanar ahir un pressupost a Refractarios Ordoiz, i Ordoiz és del meu cunyat. —La Tránsito va tancar la carpeta blava—. Nou mil quatre-cents més impost, Celso. I vostè no els té, perquè si els tingués aquella filera ja estaria aixecada. Qui els hi posa?