Margen
A la porta de l'escola, a l'octubre, algú diu sempre la mateixa frase: abriga't, que agafaràs un refredat. I la seva germana gran, la que se sent a tots els replans: no surtis amb els cabells molls. Totes dues són mentida, i se sap que ho són des de fa seixanta-vuit anys.
Un adult passa dos o tres refredats l'any i un nen de llar d'infants, sis o vuit. Els produeix un virus —n'hi ha més de dos-cents de diferents que poden fer-ho, i el més freqüent és el rinovirus, que viatja a les gotes que deixes anar en parlar i al que deixes als poms de les portes—, i els símptomes que t'amarguen la setmana no els fa el virus: els fas tu. El moc, la coïssor, el nas tapat i el mal de cap són la teva pròpia resposta immunitària treballant. Per això un refredat dura el que dura prenguis el que prenguis, i per això pots estar xop a cinc graus tota la tarda sense agafar res, si no hi ha virus al davant.
2015. Ellen Foxman i el seu equip de la Universitat de Yale publiquen a PNAS, la revista de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, un experiment amb cèl·lules de via respiratòria de ratolí. El rinovirus es multiplica millor a 33 graus que a 37, i no perquè el virus prefereixi el fred: és que la defensa immunitària d'aquelles cèl·lules és més mandrosa quan estan fresques. La dada que importa aquí és que 33 graus és, si fa no fa, la temperatura de l'interior del teu nas quan respires aire d'hivern. El titular que va sortir a mig món va ser «la ciència confirma que el fred refreda». L'article diu una altra cosa: que si el virus ja és dins del teu nas, un nas fred li ho posa una mica més fàcil. El virus continua fent falta, i una bufanda no tapa el virus.
2005. L'experiment que tothom cita malament el signen Claire Johnson i Ron Eccles al Centre del Refredat Comú de la Universitat de Cardiff. Cent vuitanta voluntaris. A noranta els fiquen els peus en un cossi amb aigua a deu graus durant vint minuts; els altres noranta es queden asseguts amb les sabates posades. Quatre o cinc dies després, tretze del cossi declaren símptomes de refredat, davant de cinc dels altres. Sembla la prova definitiva de les àvies. Els mateixos autors expliquen que no ho és: refredar-se tanca els vasos del nas, baixa el reg, i una infecció que ja tenies sense adonar-te'n ho aprofita per fer-se veure. Ningú no va agafar res de l'aigua. L'aigua no en portava.
1968. R. G. Douglas, Keith Lindgren i Robert Couch publiquen al New England Journal of Medicine, la revista mèdica de referència als Estats Units, un treball el títol del qual ja és el resultat: exposició a un ambient fred i refredat per rinovirus, fracàs a demostrar-hi cap efecte. Van infectar voluntaris, els van repartir entre un ambient normal i un de fred i van comptar. Van emmalaltir quatre dels nou del fred i dos dels set de la calor, una diferència massa petita per significar res.
1958. Harry Dowling, George Jackson i dos col·legues de la Universitat d'Illinois recluten voluntaris, els fiquen el virus del refredat pel nas i després els refreden a consciència: de dues a quatre hores ficats en cambres fredes, amb temperatures que van de dotze graus sota zero a quinze sobre zero. Al davant, un grup igual que mantenen calent. El percentatge dels que es refreden és el mateix, i la gravetat també. És a l'American Journal of Hygiene des d'aquell any.
1946. Dotze anys abans, el Consell d'Investigació Mèdica britànic havia obert a Salisbury, en un antic hospital militar prefabricat, la Unitat del Refredat Comú. Va funcionar quaranta-tres anys, fins al 1989, i hi van passar uns vint mil voluntaris. El tracte era cèlebre a la Gran Bretanya: deu dies al camp amb les despeses pagades, en pisets de dos, amb menjar, llibres i una ràdio, a canvi de deixar que et fiquessin pel nas unes gotes que podien portar virus o no portar res. Prohibit acostar-se a menys de nou metres de ningú que no fos el teu company de pis. Allà es va provar la versió anglesa de la creença, i amb els cabells inclosos: voluntaris que sortien del bany i es quedaven mitja hora drets, degotant i amb mitjons mullats, en un passadís amb corrent d'aire. No es van refredar més que els altres. La unitat va provar també corrents d'aire, roba interior humida, dormir amb la finestra oberta i temporades senceres de voluntaris als quals no es donava cap virus, per veure quants es refredaven sols: gairebé cap. En quaranta-tres anys va publicar més de mil treballs i no va trobar mai la cura, que era el que buscava. El que sí que va trobar, el 1960, va ser el rinovirus.
1773. Cent vuitanta-cinc anys abans del laboratori d'Illinois, Benjamin Franklin va escriure una carta a Benjamin Rush, metge de Filadèlfia. Dubtava que la roba mullada refredés ningú, li semblava que les causes dels refredats eren del tot independents de la humitat i fins i tot del fred, i sostenia que la gent s'encomana els uns als altres tancada en habitacions mal ventilades. No tenia microscopi ni sabia què era un virus. Ho havia deduït mirant qui es posava malalt i on. I actuava en conseqüència a la seva manera: es llevava d'hora i s'asseia despullat a la seva cambra mitja hora o una hora, segons l'estació, llegint o escrivint. En deia el seu bany d'aire i deia que mai no li havia fet cap mal.
La creença deixa a més una petjada que es veu sense laboratori, perquè és ficada dins de l'idioma. En català la malaltia es diu refredat i també constipat; en castellà, resfriado; en anglès, cold; en francès, refroidissement; en alemany, Erkältung, que literalment vol dir refredament. Mitja Europa va posar a la malaltia el nom de la causa equivocada, i l'hi va posar segles abans que ningú sabés que els virus existien. Costa discutir amb un idioma sencer.
Els refredats arriben de debò a l'hivern, i per això la frase no es mor mai. El que passa és que la causa és dins de les cases: a l'hivern fiquem molta gent junta en llocs tancats amb les finestres segellades i la calefacció posada, que és exactament l'habitacle que un virus respiratori necessita, i l'aire sec resseca la mucosa, la catifa enganxosa amb què el nas atrapa el que hi entra. A l'hemisferi sud la temporada cau al juliol, i als tròpics puja amb l'estació de pluges, quan la gent es fica sota teulat.
Així que aquest hivern, quan el nen surti de l'escola amb els cabells molls, eixuga-li el cap si vols, però fes després les tres coses que canvien el número: renta't les mans en entrar a casa, deixa de compartir el got i obre la finestra del menjador cinc minuts cada dues hores.