Margen
A la plaça del meu barri sobreviu una cabina de telèfon. No té ranura per a monedes ni to en despenjar; la companyia es va oblidar d'endur-se-la quan es va endur totes les altres.
Sona els dijous, a les set i deu del vespre. Ho sap tot el barri i ningú no sembla estranyar-se'n: la senyora de la merceria abaixa la persiana una mica més a poc a poc, la canalla deixa de cridar un moment, i la cabina sona tres vegades, quatre, i calla fins al dijous següent.
Ahir era dijous i vaig arribar a les set i nou. No ho havia decidit; senzillament els meus peus van frenar allà. Quan va sonar, vaig despenjar.
No hi havia veu. Hi havia mar. Onades llargues, de platja a l'hivern, i una respiració tranquil·la d'algú que escoltava alhora que jo, com es comparteix un auricular. Va durar el que triga una onada a retirar-se.
Avui la mercera m'ha aturat al portal. No m'ha preguntat què hi vaig sentir. M'ha dit, abaixant la veu: «A mi em va tocar al març. Oi que fa de bon sentir?». I ha continuat escombrant la vorera, amb el mar encara ficat en alguna butxaca del davantal.