Margen
Umberto Eco va reunir més de trenta mil llibres. Els qui visitaven casa seva es dividien en dos: els qui preguntaven «quants n'ha llegit?» i els qui entenien que aquella no era la pregunta. Eco no col·leccionava lectures acabades: mantenia una eina de treball. L'assagista Nassim Taleb va batejar la idea: l'antibiblioteca.
La lògica és aquesta: un llibre llegit ja t'ha donat gairebé tot el que tenia. Un de no llegit, en canvi, representa exactament allò que encara no saps. Com més pendents tinguis a la vista, més present és el mapa de la teva pròpia ignorància — i aquesta consciència és la que et manté curiós i et vacuna contra la supèrbia de creure que ja ho saps tot.
En japonès existeix fins i tot una paraula per comprar llibres i deixar que s'apilin: tsundoku. No és un vici; és fer provisions.
L'aplicació pràctica: deixa de sentir culpa per la pila. No és una llista de tasques endarrerides, sinó un horitzó triat. Canvia-li el nom — de «pendents» a «possibles» — i continua afegint-n'hi sense por. Una prestatgeria que et va gran és una vida que encara no s'ha tancat.