Margen
—Presa quaranta-u, Fito. Quan vulguis. —Ainara, són les nou i vint. Què li passava a la quaranta? —Res. Estava bé. —Fa vint-i-dos anys que doblo i ningú no m'ha demanat mai quaranta-una preses d'una frase de dues paraules. Digues-me la nota del client i te la dono feta. —No hi ha nota. És al plec tècnic, punt quatre: quaranta-una preses de la mateixa línia, mateix actor, mateixa cabina, mateix dia. —Això no és una indicació de doblatge. —No ho és. La plataforma està entrenant una veu sintètica amb la teva. Quaranta preses perquè el model aprengui el registre del teu «estic bé», i la quaranta-una, gravada al final, per mesurar si ja t'atrapa. —I m'ho dius a la quaranta-una? —Soc la tècnica de so, Fito, no la que signa el contracte. Porto a la taula des de les sis i m'he passat quaranta preses decidint si t'ho explicava. —Puc fer-la malament. —Pots. I el model aprèn a fer-la malament, que és com continua aprenent. Escolta'm una cosa abans: la quaranta era la millor de les quaranta. Encara no hi arriba. Per això en necessiten una més. —Dona-li al vermell. —Vermell. Presa quaranta-u. —«Estic bé».