El banc que guarda formatge a la cambra cuirassada

Des del 1953, el banc italià Credito Emiliano ofereix als productors de Parmigiano Reggiano un tracte poc habitual: els presta diners acceptant com a garantia les seves rodes de formatge.

El problema del parmesà és el temps. Necessita anys de maduració abans de poder-se vendre, i durant tot aquest temps el productor té el capital immobilitzat en forma de formatge. El banc ho resol quedant-se les rodes en dipòsit i avançant els diners.

No les guarda de qualsevol manera. Les rodes —uns quaranta quilos cadascuna— reposen en magatzems climatitzats del mateix banc, on empleats especialitzats les giren, les netegen i les inspeccionen donant-los copets amb un martell, com faria el formatger. Si el productor torna el préstec, recupera el seu formatge ja madurat. Si no paga, el banc ven les rodes: és una garantia que no es deprecia, sinó que guanya valor amb els anys.

A les seves cambres s'hi arriben a acumular centenars de milers de rodes alhora. Probablement és la cambra cuirassada que fa més bona olor del món.