Margen
El bus nocturn de la una i deu fa una parada que no existeix. No surt al plànol, no té número, i de dia en aquella cantonada no hi ha res més que una tàpia i un plàtan enorme. La marquesina només apareix sota la llum groga del fanal, com si el fanal la projectés.
No hi puja mai ningú. Baixar sí que en baixa, de gent: sempre callada, sempre amb cara de tornar de molt lluny.
Aquesta nit m'he quedat adormida i m'he despertat just allà, amb el front contra el vidre. He tocat el timbre sense pensar-ho. El conductor m'ha mirat pel retrovisor un segon de més, però ha obert les portes.
Era el meu carrer. No l'he reconegut fins que l'autobús ha marxat: el meu portal, amb el número de sempre i el llum del replà parpellejant. És a quaranta minuts d'aquella cantonada; avui ho he comprovat al plànol, tres vegades.
No ho he explicat a ningú. Però ja no em fa por perdre l'últim tren: hi ha una parada que només existeix de nit i deixa cadascú exactament on necessita arribar.