Una de les onze caixes porta les inicials d'Elsa

Abans: L'Elsa va aprendre que les inicials gravades a les caixes són les dels amos dels horts que l'Ovidio va manar cremar el 94.

Queden quaranta-quatre arnes per revisar. L'Elsa Trigo, apicultora de la comarca, ha après a obrir les tapes sense espantar l'eixam i a distingir pel pes què hi ha dins: cera amb mel, cera sense mel, o fusta seca d'una de les caixes de l'Ovidio.

Les onze caixes són ara sobre una manta a l'ombra del cobert. Les repassa una a una amb la llibreta oberta: número gravat a la tapa, inicials gravades a foc al cantell, procedència de l'hort segons la llista de l'Amaro. Va ratllant. A. M. G. 3, Antón Mesa Gallego, hort tres, prunera de reina Clàudia. J. L. C. 6, Julio Losa Correa, hort sis, poma reineta. R. F. B. 11, Rosalía Fabá Barrio, hort onze, cirerer picota.

La Rosalía no li va dir res que ella també havia perdut un hort. Ni l'Amaro. L'Elsa aparta aquesta observació per a més tard i segueix ratllant.

La setena caixa pesa com les altres. Quan la gira per llegir el cantell, el nom pintat amb calç s'ha corregut, però el gravat a foc de sota aguanta: dues lletres i quatre xifres. E. T. 1990.

L'Elsa mira la marca durant un minut sencer. Després mira el rellotge. Deixa la caixa sobre la manta amb les dues mans, com es deixa alguna cosa que es pot trencar, i surt del cobert per la porta del pati.

Truca a l'Amaro Cid, veterinari de la comarca, des del corral. Li diu el número, les lletres i la data. Espera. L'Amaro triga menys d'un minut a dir-li que ja hi va i penja.

Quan arriba, no s'acosta a la caixa. Es queda dins el cobert mirant la porta oberta com qui mesura un llindar. És l'Elsa qui porta la caixa i la deixa sobre la manta als seus peus.

—Llegeix-la —diu ella.

—E. T. Mil nou-cents noranta —diu l'Amaro sense abaixar-se a mirar-la.

—Jo vaig néixer el noranta. A l'agost.

—Sí.

L'Amaro s'asseu a l'escaló del cobert. Triga a parlar.

—El teu oncle les va gravar ell mateix. Jo portava les eines al xamís del cementiri els dissabtes al migdia. Ell pujava pel camí amb la llista i feia la lletra sobre el ferro. No em deixava mirar.

—Però jo no tenia hort.

—Tu no. El tenia el teu pare.

L'Elsa també s'asseu. Compta enrere. El noranta, el seu pare, en Julián Trigo, fruiticultor, treballava la parcel·la alta que el seu avi li havia cedit per fer un empelt de perer. Tot el poble parlava del perer rar, el que aguantava les gelades.

—El meu pare no va plantar cap hort. Només tenia el perer de l'avi. Un arbre.

—Un arbre en té prou.

L'Ovidio tenia el costum de ser precís. Un arbre donat d'alta a la llista és un hort a efectes de l'expedient. La comarca no distingeix: crema el foc bacterià allà on el troba, i allà on el troba apunta l'amo. I l'amo era en Julián Trigo, que en aquell temps vivia amb la seva filla de tres mesos a la mateixa casa de Sorbeda que avui és de l'Elsa.

—En Julián ho sabia —diu l'Amaro.

—Què sabia?

—Que l'Ovidio guardava la llavor. No sé si la va portar ell o si l'Ovidio la va anar a buscar. Però ho sabia.

L'Elsa pensa en la data exacta de l'expedient que no va veure mai i en un hort que era un sol arbre. Un hort d'una filla acabada de néixer, amb el nom de l'avi encara viu apuntat a la fitxa del planter. La firma de l'Ovidio pesa diferent ara. I la del seu pare, escrita al mateix peu i sota la mateixa crema, també.

L'Elsa torna a mirar la caixa. La tapa és ferma. La cera del precinte ja està trencada des del migdia, quan va obrir la primera. A dins es veu l'etiqueta escrita a llapis per l'Ovidio: Perer de l'hort set, varietat Trigo. Data: agost de 1990.

Queden quaranta-quatre arnes i quinze dies per al camió. L'Elsa tanca la llibreta. La caixa set no torna a la pila amb les altres. Se l'emporta a casa, la posa a l'aparador del menjador, i tanca la porta amb clau.