Currey va talar el 1964 l'arbre més vell conegut

L'estiu del 1964, Wheeler Peak, una muntanya de Nevada, va rebre Donald Rusk Currey, geògraf doctorand de la Universitat de Carolina del Nord, amb una pregunta sobre el clima antic. Currey va demanar i va obtenir del Servei Forestal dels Estats Units permís per talar un pi longeu registrat com a WPN-114, codi de la seva mostra al comtat de White Pine. En comptar-ne els anells va descobrir que havia tallat l'arbre no clonal més vell conegut.

Currey no buscava cap rècord. Estudiava les morrenes, acumulacions de roca deixades per les glaceres, al voltant de Wheeler Peak. Volia ordenar la cronologia d'antigues expansions glacials i reconstruir períodes freds, entre ells la Petita Edat de Gel, una etapa de refredament de diversos segles. Per datar aquells moviments necessitava calendaris naturals capaços de retrocedir molt més que qualsevol arxiu escrit de la regió. Els pins longeus, arbres de l'espècie Pinus longaeva, conservaven aquell calendari a la fusta.

A més de 3.000 metres, el vessant no oferia el bosc alt que suggereix una edat de gairebé cinc mil·lennis. El vent pentinava pedra clara i troncs dispersos; WPN-114 era baix, retorçat, amb sectors nus, fusta blanquinosa i una tira d'escorça viva que encara alimentava unes poques branques. En un any amable hi afegia una franja estreta; durant una temporada extrema podia no deixar-ne en tot el contorn. Currey intentava llegir-lo amb una barrina incremental, una broca buida que extreu un cilindre fi sense abatre l'exemplar, però un tronc erosionat i dividit en vetes vives no lliura sempre una seqüència contínua. L'escena segura comença després de les conjectures sobre aquella eina: Currey va sol·licitar autorització per tallar i la va obtenir. L'estiu del 1964 una colla va pujar amb una motoserra, va recolzar la feina sobre aquell pendent aspre i va travessar la fusta torçada. Després va separar el tronc en seccions que diversos homes van carregar muntanya avall. Al laboratori, Currey va allisar les superfícies, va seguir línies atapeïdes sota una lupa i va passar mesos comptant cap a un centre incomplet.

Durant dècades es va repetir que la barrina de Currey havia quedat atrapada i que van talar l'arbre per recuperar-la. Aquesta explicació està discutida. Altres relats diuen que l'eina era massa curta, que els testimonis obtinguts no arribaven al centre o que calia una secció completa per resoldre l'edat. Els documents disponibles no permeten escollir cap d'aquestes escenes. Sí que fixen la decisió administrativa: l'investigador va demanar permís i el Servei Forestal l'hi va concedir.

El terreny encara no pertanyia a cap parc nacional. La zona estava sota administració forestal i tallar exemplars per a la dendrocronologia, la datació mitjançant anells de creixement, formava part de pràctiques científiques acceptades aleshores. Ningú no tenia encara el número que convertia aquell pi en una excepció mundial. El seu port castigat permetia sospitar una edat enorme, però els pins longeus enganyen l'ull: sobreviuen perdent escorça, deixant morir parts del tronc i mantenint una connexió mínima entre arrels i branques.

La colla va deixar una soca a l'arbreda i va baixar discos de fusta destinats a l'estudi. Cada secció mostrava un dibuix lluny de la circumferència neta d'un arbre escolar. Hi havia corbes que es comprimien, línies que desapareixien en una cicatriu i zones devorades per segles d'erosió. Currey havia de reconèixer on continuava cada temporada, marcar-la i evitar comptar dues vegades una línia que es bifurcava. El rècord mundial va arribar a través d'aquella feina manual, una ratlla darrere l'altra, no en l'instant d'encendre la serra.

Els muntanyencs de la zona anomenaven Prometheus l'arbre, per Prometeu, el personatge grec associat al foc lliurat als humans. Currey va fer servir en la seva recerca el codi WPN-114. L'etiqueta identificava una mostra concreta dins d'una sèrie i no donava per coneguda una edat que encara s'havia de provar. El nom mític es va fer cèlebre després, quan els discos ja eren fora de la muntanya i el compte començava a acostar-se a cinc mil.

Currey va publicar el resultat el 1965 a Ecology, una revista científica d'ecologia. Va informar de 4.844 anells visibles. La xifra ja superava les edats establertes per als exemplars no clonals coneguts, però tampoc no equivalia a l'edat completa. La secció no procedia del naixement exacte del tronc i part del centre s'havia perdut per l'erosió. Currey va estimar que el pi havia germinat uns 4.900 anys abans de la tala.

Això situava el seu començament al voltant del tercer mil·lenni abans de la nostra era: el pi ja creixia a la serralada Snake uns segles abans que a Egipte s'aixequés la primera piràmide, l'escalonada de Zóser, cap al 2670 aC. Any rere any va anar afegint fusta a un ritme tan petit que diversos segles cabien en l'amplada d'una mà. La resistència venia també de la sequedat i el fred: en aquell ambient escassegen els fongs i els insectes que descomponen de pressa altres troncs.

Prometheus era un sol organisme, no una colònia de tiges que comparteix arrels i es renova. Aquesta distinció el va situar entre els arbres no clonals, individus l'edat dels quals correspon al mateix tronc viu. Existeixen organismes clonals molt més antics, però la seva longevitat es calcula d'una altra manera. La troballa de Wheeler Peak consistia en milers de temporades conservades dins d'un exemplar que encara era viu quan va arribar la colla.

Algunes seccions es van repartir entre centres de recerca i ensenyament. Una es conserva al centre de visitants de Great Basin, on el tall permet recórrer amb la vista franges formades abans de nombrosos registres escrits. Una altra va ser examinada per Donald Graybill, investigador del Laboratori d'Anells dels Arbres de la Universitat d'Arizona. El seu recompte posterior va assolir una xifra més alta que la publicada per Currey.

La tala també va deixar material climàtic útil. El gruix de cada anell responia a condicions concretes de creixement i es podia comparar amb fusta d'altres pins. Aquestes coincidències ajuden a datar peces antigues i a reconstruir variacions ambientals. L'arbre perdut no va quedar reduït a la notorietat de l'accident: els seus discos van entrar en sèries de treball on una seqüència serveix per corregir i allargar les altres.

Currey va continuar la seva carrera com a geògraf i va ensenyar durant dècades a la Universitat de Utah. La història de Prometheus el va acompanyar, sovint reduïda al relat d'una eina trencada. La seva publicació conserva una pregunta diferent: què va passar amb les glaceres de la regió i què podien dir els arbres sobre aquells canvis. L'edat extraordinària va aparèixer dins d'aquella recerca, quan ja no hi havia manera de tornar l'exemplar al vessant.

Vint-i-dos anys després, el paisatge va canviar de categoria. El Congrés dels Estats Units va crear Great Basin National Park el 27 d'octubre de 1986 i hi va incorporar Wheeler Peak i les seves arbredes de pins longeus. La soca de Prometheus encara hi és. No hi ha cap tronc dret que assenyali l'antic rècord; queden la base tallada, les mostres distribuïdes i la muntanya on l'arbre havia sobreviscut durant mil·lennis.

A les Muntanyes Blanques de Califòrnia continua viu Matusalem, un altre pi longeu identificat per investigadors. El Servei Forestal no indica quin és entre els exemplars de l'arbreda i manté reservada la seva localització exacta per reduir el vandalisme i el dany de les trepitjades sobre les arrels. La cautela s'aplica ara a un arbre l'edat del qual es va conèixer sense necessitat d'abatre'l.

Els 4.844 anells publicats per Currey tampoc no van tancar el compte. En un pi longeu poden faltar anells durant anys extrems, i qualsevol tall fet per damunt del naixement deixa fora les primeres temporades. Per això les estimacions d'edat completa varien i s'han de separar del número observat a la fusta. Prometheus conserva la dada obtinguda després de la motoserra: Donald Graybill va comptar 4.862 anells a la seva fusta.