Per què Itàlia va dinamitar una illa davant de Rímini?

El 26 de febrer de 1969, una llevantada de l'Adriàtic va enfonsar davant de Rímini una plataforma d'acer de quatre-cents metres quadrats. L'Estat italià feia quinze dies que intentava enfonsar-la amb explosius i no havia pogut. El mar ho va fer de franc i en una tarda.

Itàlia la va volar per quatre raons. Aquella barra era legalment fora d'Itàlia. El que s'hi cobrava no ho declarava ningú. Entre els plans hi figurava vendre gasolina sense l'impost especial italià, que era aleshores un dels més alts d'Europa. I si valia un enginyer de Bolonya amb una patent, valdria qualsevol amb diners i un advocat: el país era membre fundador del Mercat Comú, l'antecessor de la Unió Europea, i enviar bussos militars contra un bar amb terrassa li sortia més barat que el precedent.

26 de febrer de 1969

La plataforma era a onze quilòmetres i sis-cents dotze metres de la costa, cinc-cents metres per fora del límit de les aigües territorials italianes d'aleshores, que arribaven fins a les sis milles marines. Feia dues setmanes que estava torçada, amb els pilars oberts i l'estructura desquadrada, i una maregassa d'hivern la va acabar de baixar. El que va quedar al fons de l'Adriàtic són nou pilars d'acer plens de formigó.

13 de febrer de 1969: la segona càrrega

Dos dies després de la primera, els bussos van tornar amb més explosiu. Segons les cròniques de l'operació, havien començat amb uns setanta-cinc quilos per pilar i aquesta vegada van pujar a cent vint: en total, prop de dues tones repartides en dues tandes. La plataforma es va doblegar. No va caure.

11 de febrer de 1969: la primera càrrega

Els bussos es van trobar amb una molla. El sistema l'havia explicat Rosa amb les seves pròpies paraules: es munta l'estructura a la platja, es porta flotant mar endins, es baixen els pilars verticals fins al fons —buits—, es fiquen a dins tubs d'acer que s'empenyen contra la sorra i al final es reomple tot de ciment, amb què la corrosió deixa de ser un problema. El sistema va arribar a tenir número de patent propi, el 850.987.

Una estructura telescòpica absorbeix una explosió com una molla absorbeix un cop: es deforma per dins i es queda on està. Els bussos de la Marina italiana van tirar a terra primer el que quedava d'obra de maó i ciment, van minar després els pilars, van obrir una osca i van tornar a port.

El pontó del novembre de 1968

Dos mesos i mig abans, un pontó va descarregar a Rímini tot el que es podia desmuntar i transportar: el mobiliari del restaurant, la barra, la botiga, el taulell de correus. El que no es podia moure es va quedar a dalt esperant els bussos.

El recurs, a la tardor de 1968

Abans que arribessin els explosius, l'illa va litigar. El seu govern va portar el cas al Consell d'Europa, a Estrasburg, i va buscar per assessorar-se Nicola Catalano, que havia estat jutge del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees entre 1958 i 1962. El recurs es va desestimar. La República Esperantista de l'Illa de les Roses tenia un advocat millor que el seu territori.

L'ordre, a l'agost de 1968

El Ministeri de la Marina Mercant va enviar un despatx a la Capitania de Port de Rímini exigint a Rosa que demolís la plataforma. El problema jurídic era que ningú no tenia un paper bo. Rosa no podia ensenyar cap tractat que reconegués el seu país; Itàlia tampoc no tenia una llei que prohibís amb claredat construir sobre el fons del mar fora de les seves aigües, perquè a ningú no se li havia acudit escriure-la. L'Estat es va agafar aleshores a l'única cosa sòlida que tenia a la mà: allò s'havia aixecat sense concessió administrativa, i el que s'aixeca sense permís es treu.

25 de juny de 1968: l'ocupació

Una desena de llanxes amb agents de la policia, carabiners i Guàrdia di Finanza —el cos italià que persegueix el contraban i el frau fiscal— van envoltar la plataforma i en van prendre possessió sense un cop. A dalt no hi havia cap govern a qui detenir: hi havia el guardià de la plataforma, que hi vivia, i no el van deixar desembarcar a Rímini fins a l'11 de juliol. El bloqueig va prohibir qualsevol atracada, així que la plataforma no va tornar a obrir al públic: la seva vida comercial sencera van ser l'estiu de 1967 i les setmanes de 1968 anteriors a aquell 25 de juny.

Giorgio Rosa va enviar un telegrama de protesta a Giuseppe Saragat, president de la República italiana. No hi va haver resposta.

La república havia durat cinquanta-cinc dies.

1 de maig de 1968: la independència

Rosa va declarar la plataforma Estat independent i es va nomenar president; la notícia es va fer oficial a finals de juny, just a temps perquè la llegissin els qui l'anaven a desallotjar. El país es deia, en esperanto, Esperanta Respubliko de la Insulo de la Rozoj: República Esperantista de l'Illa de les Roses. L'esperanto, la llengua artificial que un oftalmòleg anomenat Zamenhof va publicar el 1887 perquè ningú no hagués d'aprendre la del veí, era l'idioma oficial.

L'1 de maig es van repartir també els càrrecs: una presidència del consell de departaments i cinc departaments, un d'ells dedicat a aconseguir que algú reconegués l'extraterritorialitat de la plataforma. Tenia govern, himne, bandera i oficina de correus. Es van imprimir segells i es va anunciar una moneda, el mill, a la par amb la lira italiana. Un d'aquells segells porta dibuixat el mapa d'Itàlia amb un punt marcat a l'Adriàtic, per si algú dubtava d'on era el país. Els segells són avui l'única cosa que queda de l'Estat: es venen entre col·leccionistes i valen bastant més que el franqueig que pagaven.

20 d'agost de 1967: la inauguració

Qui pujava per l'escaleta trobava a dalt un restaurant, un bar, una sala de ball, una botiga de records i un taulell de correus amb el seu matasegells. S'hi arribava en barca, no hi havia manera d'arribar-hi d'una altra forma, i durant les primeres setmanes l'aigua dolça pujava en garrafes. Va obrir al públic un diumenge d'agost, en plena temporada, a una estona de barca d'una de les costes més visitades d'Europa, i pujaven curiosos, pujaven empresaris i pujaven els festers de la Riviera.

L'obra, abans de 1967

L'estructura es va muntar a terra, es va portar flotant i es va anar clavant pilar per pilar, amb pontons i amb tub d'acer encarregat a una empresa siderometal·lúrgica del nord. Vint metres per vint, nou pilars i una canonada que baixava dos-cents vuitanta metres per sota del fons marí per treure aigua dolça, perquè una república sense aigua potable no és una república, és un rai.

I abans de tot, 1958

Sis milles marines són 11.112 metres. La plataforma es va plantar a 11.612. Aquella diferència de cinc-cents metres, el que es camina en sis minuts, és tot el dret internacional que Rosa necessitava: dins de les sis milles hauria estat una obra il·legal i una multa; fora, era un altre país. El plànol el va dibuixar el 1958 un enginyer mecànic de Bolonya de trenta-tres anys, titulat per la seva ciutat el 1950, que estiuejava just al davant. El 1974, cinc anys després que la plataforma se n'anés al fons, Itàlia va ampliar les seves aigües territorials de sis a dotze milles: el forat pel qual s'havia colat l'illa es va tancar sol, i avui aquell punt de l'Adriàtic és territori italià.

Giorgio Rosa va morir a Bolonya el 2 de març de 2017, als noranta-un, quaranta-vuit anys després de l'última càrrega d'explosiu. El 2020 Netflix va estrenar una pel·lícula sobre l'assumpte.

Del país no queda més que paper. El govern a l'exili, que va continuar existint dins d'una carpeta, va emetre un últim segell: porta dibuixada l'explosió de la plataforma i, a sota, quatre paraules en llatí, «Hostium rabies diruit opus non ideam» —la fúria de l'enemic va destruir l'obra, no la idea— impreses sobre un franqueig que cap oficina de correus del món hauria acceptat.