A les 22:40 el micro grava aplaudiments que ningú no fa

—Un altre cop, Rafa. Minut quaranta-u de la gravació d'ahir a la nit. Escolta.

—Jo munto i desmunto decorats, Julia. L'orella fina la tens tu.

—Quatre segons d'aplaudiments, amb el teatre ja tancat i la funció acabada fa vint minuts.

—Són les dotze i fa tres nits que t'espero per girar la clau.

—És la tercera igual: mateixa hora, 22:40, mateix tros. Si és una avaria de l'equip, demà ve el tècnic de l'empresa i em clava la visita.

—I si et dic que a les 22:40 s'acaba la pel·lícula del cinema d'estiu del parc?

—...

—Tres-cents metres en línia recta i costa avall. Els dijous fan comèdia i aplaudeixen al final. A aquella hora l'aire ve d'allà, sempre.

—Rafa.

—Què.

—Demà el micro d'ambient apunta al parc els últims cinc minuts.

—Això no és la funció.

—És l'únic públic que aplaudeix en aquest poble. El vull a la gravació.