Margen
Al cor del Sàhara, a l'altiplà de Gilf Kebir, hi ha una cova amb figures humanes pintades fa milers d'anys. Estan nedant. Avui, en aquell punt exacte, poden passar dècades sense una sola pluja.
No era un caprici de l'artista. Fa entre 11.000 i 5.000 anys, un lent balanceig en l'òrbita i la inclinació de la Terra va empènyer els monsons cap al nord, i el desert càlid més gran del planeta era una sabana amb acàcies, rius i llacs enormes. El llac Mega-Txad va arribar a ser un dels llacs d'aigua dolça més grans que ha tingut el planeta; avui en queda una fracció mínima. Sota la sorra continuen apareixent ossos d'hipopòtams, cocodrils i peixos, i hams de la gent que en vivia.
Quan el monsó es va retirar, el verd es va replegar cap al sud i els seus habitants van emigrar. Molts van acabar vora un riu anomenat Nil, just quan a les seves ribes començava a organitzar-se Egipte.
I el pèndol no s'ha aturat: els mateixos cicles orbitals segueixen el seu curs. D'aquí a uns quants milers d'anys, al Sàhara li tornarà a créixer l'herba.